Propòsit, Comiat, Refugi


PropòsitAtès que un dels propòsits nobles que molta gent fa per a l'any nou és llegir més (o fins i tot llegir a seques) vet aquí una recomanació d'un llibre poc conegut que ha sortit aquest any acabat d'acabar i que parla, entre d'altres coses, del pas del temps, que tots, pel que sembla, tenim tan present per aquestes dates.
Comiat. Es tracta d'Adéu, Alexandria, d'André Aciman, editat per 3i4 en una excel·lent traducció feta pel novel·lista Jordi Cussà. Aciman hi narra la seva infància a Egipte, on va néixer en el si d'una família jueva. El que ha convertit aquest llibre –l'original anglès va sortir el 1995– en un clàssic modern és, potser, el contrast entre les descripcions entranyablement precises de l'Alexandria dels anys 50, que Aciman estimava, i els retrats brutalment sincers que fa dels jueus que l'envoltaven –alguns dels quals, per exemple, eren racistes envers els seus veïns àrabs– alhora que descriu les trampes que la família d'Aciman havia de fer per sobreviure: contraban, evasió de diners, conversions falses...
Refugi. El 2009, quan Barack Obama va fer un discurs sobre la necessitat d'una reconciliació entre els musulmans i els nord-americans, Aciman va escriure una carta al New York Times dient que tot li semblava molt correcte, menys un detall: ell, Aciman, no hi constava, en aquest procés, ni tampoc cap dels 800.000 jueus nascuts al Pròxim Orient i altres països musulmans que van ser expulsats o obligats a marxar-ne a partir de 1948 fins al final del segle XX: el govern egipci, per exemple, va confiscar els béns de la família Aciman i la va fer fora del país, el 1964. (Aquesta migració jueva, per cert, ara sí que es té en compte en les negociacions sobre la creació, esperem que imminent, d'un estat palestí). El que fa que Adéu, Alexandriasigui tan interessant és que Aciman fàcilment hauria pogut presentar la comunitat jueva d'aquesta ciutat com uns màrtirs moralment impecables; al contrari, com hem dit, els descriu amb totes les seves febleses i desacords interns, talment un Sefarad espriuesc, fet carn i ossos. Amb la diferència que aquests sefardites no volien pas anar “nord enllà” però tots ho van haver d'acabar fent. Al revés d'alguns septentrionals que vam venir voluntàriament a una certa “covarda, vella, tan salvatge terra” del sud i ens hi hem acabat trobant com a casa. Bon any.

Matthew Tree, El Punt Avui, 08/01/2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma