Protesto, però... com?

Els afectats pel naufragi del Costa Concordia s'organtizen per reclamar danys i perjudicis. Les primeres impressions condueixen a un mot terrible, d'onze lletres: negligència. A les Etimologías, Isidor de Sevilla la fa venir de nec-legens (el que no llegeix), tot i que Coromines associa legere a escollir (i negligir a desatendre). Caldrà veure si el capità va o no va llegir la carta de navegació, però sembla clar que va desatendre el passatge. Els afectats reforçaran la protesta amb valuosos documents audiovisuals, capturats per les minicàmeres dels mòbils. Triaran la via judicial. 

Anem ara a la cosa més important de totes les coses que no ho són: el futbol. Les protestes en formen part. Un jutge (amb xiulet i calça curta) pren decisions que beneficien els uns i perjudiquen els altres. D'aquí les protestes. Esclar que hi ha moltes maneres de fer-ho. Guardiola no és un filòsof sinó un artista a l'hora de mossegar-se la llengua. I no ho fa pas per laconisme innat, sinó per estratègia. En català un mossega és algú capaç de treure profit de qualsevol cosa. Mourinho també mossega, però no es concentra precisament en la seva llengua. Gesticula protestes arran de gespa i escup verí des de la nova trona: la cadira de les conferències de premsa. En aquella sala és el puto amo, segons malèvola definició de Guardiola. Esclar que, de tant en tant, rep allò que sembra (recorden Preciado?; l'any passat li va esguerrar la lliga). En l'última jornada hem vist dos episodis curiosos. Guardiola continua mossegant-se la llengua però recorrerà la targeta groga a Iniesta (per protestar, segons l'acta, el penalti clamorós que li van fer). La targeta dol, però Guardiola tria la via reglamentística per donar un missatge: “no protesto penaltis però he vist el de València, el de Cornellà-El Prat i aquest, i tampoc se m’escapa el gol mal anul·lat al Mallorca”, El recurs a la targeta d'Iniesta és una metonímia per contigüitat. Capice?

En canvi Víctor Casadesús, a qui Pérez Montero va anul·lar en flagrant error el 2-0 del Mallorca, va recórrer a una sinècdoque pars pro toto per estendre el seu enuig pels ajuts arbitrals als dos equips grans. Una línia de protesta clàssica del sevillista Del Nido i en la qual, fins fa poc, alguns seguidors de l'Espanyol se sentien molt còmodes. Quan he fet algun rum-rum elogiós sobre Messi (en especial, aquella tirallonga amb centenars d'adjectius per desmentir el tòpic de que esgota els qualificatius) he rebut reaccions molt irades de lectors pericos que recordaven el gol que els va fer amb la mà. Ara que Raúl Rodríguez va admetre noblement haver comés un penalti no assenyalat i que l'equip culer no el va posar com a excusa per l'empat davant del gran partit que va fer l'Espanyol, espero que es calmaran. 

Un altre que protesta aquests dies és Rafa Nadal. El valerós caballero español de Manacor s'ha despenjat amb una inesperada invectiva contra Roger Federer, a qui acusa de triar el camí més fàcil i no protestar per la sobredosi de competicions que els pot malmetre el físic. Nadal ha triat la via sindical (sector NBA) i Federer la patronal. Finalment, d'entre tots els col·lectius de la funció pública que protesten per les retallades, cal destacar algunes ments il·luminades dels Mossos d'Esquadra, que hi van emmerdar la llengua, tot aportant aquella joia musical dels pas-dobles que duu per títol “Y Viva España”. Més enllà dels gustos musicals, la seva extemporània ocurrència demostra que veuen claríssim  que Catalunya és un altre país. Si no, no haurien pensat mai d'utilitzar aquest pastós pas-doble nacionalista com a cançó protesta. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 17 de gener de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma