Un abans i un després

Una de les expressions més absurdes per qualificar un fet és assegurar que significarà un abans i un després. Com si no fos sempre així! La mateixa lectura d'aquest article us suposarà un abans i un després (avisats quedeu), sobretot si decidiu acabar-lo. En canvi, els lectors que no filin prim en la manera de dir les coses ara mateix ja deuen estar remugant entre dents que sóc un perepunyetes perquè amb aquesta expressió només es pretén reforçar la importància del fet en qüestió, tot remarcant que s'inscriurà en la història com una fita. És a dir, que serà un referent per separar tot el que va passar abans i tot el que succeirà després, sobretot si és radicalment diferent. La fotografia digital, per exemple, seria un cas clar d'aquelles qüestions que comporten un abans i un després. En d'altres terrenys potser no resultaria tan fàcil posar tothom d'acord, però en el cas de la fotografia la unanimitat sembla absoluta. Per això no em va estranyar gens que ahir una amiga tecnoeufòrica em mostrés el primer llibre de fotografies que es publica a la península ibèrica per a iPad. Es tracta de Tusk, un llibre digital que recull més de cent preciosos treballs fotogràfics de la gallega Ana Cabaleiro. Tusk arriba al mercat gràcies a dues catalanes emprenedores: la fotògrafa Emma Llensa i la il·lustradora Maria Cerezo, responsables respectivament de l'editorial Atem Books i Ubicuo Studio de La Bisbal d'Empordà. Mentre toquejava l'iPad de la meva amiga ella va dir l'expressió que provoca aquest article: “hi ha un abans i un després de la fotografia digital”. Ho deia convençuda, i feliç d'estar-ne, mentre em mostrava les belles fotografies de Cabaleiro. En informar-me sobre la fotògrafa, a la qual no coneixia, descobreixo que només treballa amb fotografia analògica. Estic per trucar la meva amiga per dir-li alguna cosa semblant a “després del després de la fotografia digital resulta que hi ha un abans”. Però ho deixo estar, perquè encara li semblaria que sóc un tecnofòbic, i no és el cas. 
 
La distribució digital de les fotografies analògiques d'Ana Cabaleiro no és cap paradoxa. Simplement demostra que les tecnologies poden conviure, i de fet acostumen a conviure, encara que ens diguin que són  incompatibles. Moltes vegades una tecnologia sembla  desaparèixer del mapa i en realitat només està hivernant, a l'espera que un creador amb talent se'n torni a servir. Com s'explica, sinó, que en ple segle XXI la segona cinta amb més nominacions als Oscars sigui The Artist, una pel·lícula muda (i francesa) rodada en blanc i negre? No havíem quedat que el cinema digital també significava un abans i un després? I això succeeix el mateix any que el Tintín de Spielberg ni tan sols opta a l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació. Les innovacions tecnològiques amplien el ventall de possibilitats creatives, però per això mateix és absurd creure que la tecnologia barra altres vies que potser encara no havien estat prou explotades. En el món de la ciència té sentit parlar de progrés. En el de la creació artística, en canvi, aquesta és una noció sense gaire senderi. Els únics progressos objectivament constatables són els derivats del rendiment econòmic dels productes, que es poden traduir en dades alfanumèriques. Malament rai quan un creador comença a estar massa preocupat per aquestes xifres, tot i que evidentment influeixen sobre el seu futur. Mentre pugui continuar trampejant com si no en depengués, també podrà riure's de les coses que tenen un abans i un després. Si s'hi obsedeix, ja ha begut oli. Llavors ho diran d'ell, que hi va haver un abans i un després. 


Màrius Serra. La Vanguardia, dijous 26 de gener de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma