dijous, 5 de gener de 2012

The Year of WhatsApp

Aquest cap d'any s'ha confirmat una tendència que ja es veia venir: els sms agonitzen. Ara que les operadores n'ofereixen de franc, cada cop n'envia menys gent i aviat els haurem de posar al calaix del telegrama, el video, el CD, el fax o l'ecu. Aquest cap d'any només en vaig rebre dos, per desenes de WhatsApps (gratuïts). Durant les campanades es va veure com l'aplicació competidora Viber punxava. Recordo, no fa gaire, el munt de missatgets (de pagament) que rajaven pels volts de la mitjanit cada cap d'any. N'hi havia d'enginyosos, de gràfics, de tòpics, de críptics i de dentetes. Els dentals començaven amb la locució prepositiva des de seguida per un topònim, com més llunyà millor. Des de París bon any nou. O des de Berlin, Moscou, Buenos Aires, Pequín... Els pitjors eren els dels creuers. Des de mitja tarda i fins a la matinada, mataven l'avorriment a còpia de sms. Cada hora et desitjaven un bon any nou tot especificant en quin nou punt de la Mediterrània eren. Un any em va agafar per respondre: Igualment, des de Waikiki. La qüestió és que cada cap d'any les operadores es feien d'or pels sms fins que la majoria de mòbils nous han tingut accés a la xarxa. Les aplicacions de missatges gratuïts com WhatsApp ja han començat a llançar les primeres palades de sorra sobre la tomba dels sms. El seu rip obre la porta a un nou terme, provinent de l'homofonia anglesa entre what's up? (què passa?) i WhatsApp (l'aplicació Què), pronunciat guàtsap. Em temo que, per molt que ens hi esforcem, la paraula castellana guasa (burla) acabarà interferint, però m'hi escarrasso: en podríem dir un passa, no? Fes-me un passa quan arribis, t'ho envio per passa. Ja sé que no me'n sortiré, però segur que, igual com els sms, els WhatsApp passaran, de manera que en diré passa i avall.

Mentre escric l’ article (el vespre de dimarts) l'editor Josep Gregori m'envia un passa (bé, de moment ell encara en diu un WhatsApp) per aportar un element al rum-rum del dimarts (“Endrapar la catifa”) sobre l'enigmàtic malnom que transformava el colèric Adolf Hitler en un Teppichfresser (menjador de catifes), segons recull Laurent Binet a la novel·la HHhH. Gregori, creador de l'editorial Bromera a Alzira, recorda que al País Valencià “furgaestores, saltamarges i furtasaquets són expressions poc afectuoses”. Ho confirmo (gràcies a Google Books) al Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) de Martí Mestre. En efecte, un “furgaestores” hi surt definit com “una persona que no descansa en els intents d'obtenir allò que li interessa, fins arribar a situacions en les quals pot resultar impertinent”. Encara resultarà que el Teppichfresser Hitler tenia alguna connexió valenciana! Presumptament, esclar.
Quan el sistema Blackberry va fallar durant un parell de dies deixant els seus usuaris ben desconsolats, el lector Valentín Cordero em va enviar una versió tunejada del famós sonet nasal de Quevedo que mereix suscitar més d'un passa: “Érase un hombre a un móvil pegado;/ érase una adicción superlativa;/ érase un audífono ahí arriba;/ érase un aparato muy amado./ Era un complemento muy valorado;/ érase un amigo muy confidencial;/ érase un compinche muy especial;/ era un vasallo siempre a mi lado./ Érase el apéndice de uno, era;/ érase casi como un hermano;/ ¡la hostia!, oiga, es lo que era./ Era un trasto que dicen muy malsano;/ sí, pero por muy malo que él fuera,/ aunque falle siempre estará en mis manos”. A veure qui s'anima ara a fer una versió actualitzada de la famosa cançó  The year of the cat d'Al Stweart.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 5 de gener de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir