Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2012

'¡Viva Cataluña libre, repámpanos!'

Imatge
Com que el director d’aquest diari ens convida a opinar sobre l’article d’Eduard Voltas titulat En castellà també, sisplau, un servidor, sempre amatent i zelós del seu deure, s’hi tira de cap amb aquell sentit cívic, participatiu i entusiasta que tant serveix per proclamar, exigir o sospirar per la independència de Catalunya des d’una columna periodística com per aplaudir i recollir caramels a la molt gracienca cavalcada de Sant Medir.

L’article independentista ja és un gènere més entre nosaltres, deu tenir grans virtuts terapèutiques perquè els teclats d’ordinador més il·lustres s’hi abonen insistents, sovint amb un aire de rotllo de pianola. Voltas, que no toca el piano mecànic, defensa la inclusió del castellà en el projecte independentista i entendre’l com un valor que un futur estat català hauria de fer-se seu. “I que tot això és i serà perfectament compatible amb noves conquestes per a la llengua catalana”. Però quin paper destinarem al català? El de llengua residual o hegemònic…

El mòbil del crim

Al Segrià acaben de documentar una mutació digital de l'estupidesa humana, detectada des de fa mesos en altres indrets com els Estats Units o Israel. La seqüència és simple. Dimecres passat un veí d'Alcarràs es va deixar el cotxe obert i algú li va robar el telèfon mòbil. Un iPhone. Al cap d'unes hores va rebre un correu electrònic amb un primer pla de la cara del lladre. El propietari de l'iPhone sostret va facilitar, diligent, la imatge als Mossos d'Esquadra i aquests, només veure-li la fesomia, ja el van identificar com un dels seus clients habituals: Fode M, 35 anys, origen algerià i antecedents per robatori. L'endemà mateix el van detenir. Si això fos el resum d'una novel·la policíaca potser caldria explorar la solució a un enigma com ara: qui va enviar el correu electrònic delator? Doncs ningú. Es va enviar sol. L'iPhone robat contenia una aplicació que fa una fotografia frontal quan algú introdueix un codi de desbloqueig erroni i l'envia auto…

Caixa de comunitats

Quan, en ple fred siberià, vaig publicar un rum-rum sobre la meteorologia obsessiva, alguns aficionats em van enviar missatges crítics. Vaig escriure que la literatura psiquiàtrica aviat hauria de descriure aquesta nova patologia i, entre la legió d'ofesos, n'hi va haver un que em va increpar en un missatge crispat amb un contraatac furiós contra la meva obsessió pel joc verbal. Li vaig respondre amb una llista de bibliografia de literatura psiquiàtrica centrada en les addiccions als jocs lingüístics. Llàstima que no hi vaig poder incloure encara res de l'últim fenomen de masses en aquest camp: l'Apalabrados (Angry Words). Aquesta aplicació per a Android i iPhone està causant furor i ja enganxa més que una roda de premsa conjunta de Guardiola i Mourinho. En les últimes setmanes he topat amb desenes d'addictes en tots els àmbits, alguns prou coneguts, com Josep Maria Mainat o Berto Romero. Apalabrados és una versió lleugerament modificada del Scrabble que permet jug…

Superar un precàncer, o dos

Imatge
Raquel del Rosario és una noia famosa, estimada i envejada sobretot per dues raons: perquè és la cantant d’un grup que es diu El Sueño de Morfeo i perquè va estar casada amb el pilot Fernando Alonso (el desembre de l’any passat van anunciar que se separaven). Des de fa uns dies, la cantant torna a ser notícia també per dues raons: el seu grup acaba de publicar un nou disc, i en una entrevista a la revista Elle ha explicat que recentment «havia superat dos precàncers d’úter». Segons el breu que divendres publicava aquest diari, Raquel del Rosario ja havia explicat a Twitter que li havien extirpat «un bony sense importància» i va decidir fer públic això del precàncer «per animar totes les noies a fer-se revisions i detectar-lo a temps».

Es tracta, no cal dir-ho, d’una molt bona notícia. Segur que durant les proves, Raquel del Rosario va patir moments d’angoixa i dolor, i segur també que el fet d’haver-ho deixat enrere és per a ella i pels seus familiars, amics i fans un motiu d’alegria. …

Cultures, Sectes, Fes

Cultures. L'endemà de dissabte passat, l'arquebisbe de Barcelona va declarar que “la manca d'educació religiosa en els joves els pot fer caure en les sectes”. Seria fàcil contradir aquesta declaració, com han fet alguns, amb el tòpic que l'Església catòlica no és sinó una secta més. Tanmateix no ho és pas, malgrat que en el passat hagi tingut comportaments sectaris clàssics, com ara la tortura o execució d'apòstates o bé un enfocament més material que espiritual per part dels jerarques. Sectes. Ara bé, la majoria de les sectes modernes més notòries sí que tenen arrels cristianes si no directament catòliques: els suïcides involuntaris del Temple del Poble (1954-78); els Mormons assassins de l'Església de l'Anyell de Déu (1972-81); els Adventistes mutiladors dels Ant Hill Kids (1977-89); o bé els espiritualistes autoimmolats de l'Orde del Temple Solar (1984-97). Com es pot veure, aquestes sectes –i moltes de semblants– van durar relativament poc. Fes. Fa u…

La ciutat i el temps

Imatge
Entremig dels bilions de fotos digitals i banals que es fan cada dia al món, hi ha un joc que té un peu encara en la fotografia antiga –tal com s’entenia abans– i que de mica en mica s’ha convertit en un gènere. Es tracta de publicar de costat dues imatges del mateix lloc, però separades pel pas del temps. Cada setmana en veiem una mostra en aquest diari, al suplement dels dimecres sobre els districtes de Barcelona, i recordo que fa uns anys Josep M. Huertas va coordinar un llibre d’aquest estil, que volia fixar els canvis dels últims 100 anys a la ciutat, sobretot després de la Barcelona olímpica. Hi sortien fotos de la rasa del tren al carrer d’Aragó, del bar Torino o de la casa Trinxet, per exemple, i al costat la imatge del present en aquell mateix punt.
Aquests exercicis d’urbanisme fotogràfic poden ser fascinants. Més enllà dels dos instants aturats en un mateix espai, el que ens atreu de les imatges és la comprensió dels canvis –el moviment– que hi ha hagut en un lloc al llarg d…

Cap?

Un dels mots més polisèmics del català és aquest monosíl·lab que només hauríem de perdre de tant en tant. La millor manera de mostrar-ne la polivalència és reproduir aquell embarbussament que fa “en cap cap cap el que cap en aquest cap”, que llueix la triple identitat adverbi-nom-verb. Al Pallars encara hi afegeixen un ús que va inspirar una curiosa endevinalla a l’escriptor Pep Coll: “Tots catalans ho fan amb els peus, però els pallaresos ho fem amb el cap. Què és?”. La resposta és la negació, perquè resulta que els pallaresos reforcen les frases negatives que jo faria amb pas (no ho sé pas) amb el cap, i diuen: no ho sé cap. Si m’hi encaparro, avui, és per convidar els lectors d’aquest suplement a visitar el web de micromecenatge Verkami.com, perquè fins al 3 de març encara poden ajudar a finançar (i obtenir un exemplar) del segon volum de la suggestiva Enciclopèdia paremiològica del cos humà de Víctor Pàmies. Aquest paremiòleg de Vallromanes ja va publicar mitjançant micromecenatge…

Avançats al seu temps

Cada cop faig servir més el WhatsApp, aquesta aplicació de mòbil que substitueix els missatges sms entre els usuaris de telèfons amb connexió. L'argument de més pes és l'econòmic, perquè cada sms té un cost i el WhatsApp va inclòs en la tarifa plana. Però també hi ha una altra raó que en justifica la proliferació. Els missatges intercanviats queden documentats en una sola pantalla, de manera que pots recuperar les converses. Allò que abans en dèiem xat i que ves a saber com n'acabarem dient. Aquest és un territori nou per a l'escriptura que podria rebre el nom de transcriptura, perquè en el fons és una transcripció de l'oralitat, amb més o menys traça segons l'usuari (igual com passa en tots els gèneres d'escriptura). La transcripció de cada conversa s'afegeix a una pantalla de longitud il·limitada que recull totes les mantingudes entre aquells dos usuaris. Els dissenyadors han manllevat les bafarades dels dibuixants de còmic i transcriuen les intervenc…

Ernest Díez Sureda

Dijous va morir a Torroella de Montgrí l'Ernest Díez Sureda. Abans d'hora, si és que parlar d'hores té cap sentit, quan parlem de la vida i de la mort. L'Ernest va ser un explorador de llenguatges. Si se'l volen imaginar, vagin a qualsevol rambla i busquin un caricaturista. Segur que tindrà un aspecte semblant a la fila que sempre va fer l'Ernest, la versió empordanesa d'un cronopio de Cortázar. Dècades enrere, va caricaturitzar molts turistes a L'Estartit, però a banda de dibuixar, tocava diversos instruments, explorava altres llenguatges i escrivia. Quan el vaig conèixer només escrivia mentalment. Va ser a finals dels noranta a la llibreria El Cucut de Torroella. En Vicenç Pagès i jo presentàvem els nostres dos últims llibres i l'Ernest hi va assistir d'oient. De fet, el van haver d'acompanyar perquè vivia a les fosques des que una trompada amb el cotxe li havia malmés la vista d'una manera que ja sempre el perseguiria. La seva taula d…

El món per un forat

Imatge
Des del 1993, la Literary Review britànica concedeix cada any el premi a la pitjor escena de sexe en una novel·la. La seva intenció, diuen les bases, és dissuadir els autors tot “cridant l’atenció sobre l’ús de passatges redundants, vulgars, de mal gust i sovint superficials en les descripcions sexuals de la novel·la moderna”. Entre els guanyadors dels últims anys hi ha Jonathan Littell, Tom Wolfe o Norman Mailer (per l’agosarada descripció del coit en què va ser concebut Hitler). El que posa de manifest el premi és un problema més vell que l’anar a peu: la dificultat de fer literatura quan es parla de sexe, el repte de transmetre amb paraules tant la mecànica física com tot l’embolcall de sensacions, records i expectatives psicològiques que comporta, i alhora no ser cursi, vulgar o pretensiós.

Una decisió tan bàsica com el registre narratiu —penis, polla o semaler; vagina, cony o xona— ja acota les expectatives, i tots els lectors sabem que no hi ha res més dissuasiu que les metàfores…

Fatiga de la sinceritat

Imatge
Amb tanta sinceritat encara prendrem mal. Cal que moderem els impulsos de sincerar-nos amb tothom i compartir-hi els batecs del nostre cor (m’inspiro en Susanna Tamaro) o d’enfarfegar de candaus i missatgets sentimentals el pont de Vallcarca (m’inspiro en Federico Moccia i en la secció de candaus de la ferreteria Bolíbar, molt ben assortida, per cert).

Els famosos no paren de sincerar-se, vulgues no vulgues. De Marujita Díaz, en tinc prou que em canti “Banderita, tú eres roja, banderita, tú eres gualda”, no fa falta que em desveli la seva vida privada. Això tant val per a ella com per a Paul Auster, que aquests dies ha davallat dels cels i s’ha encarnat entre nosaltres, a la ciutat de Barcelona. A El matí de Catalunya Ràdio, Auster no s’ha estat d’elogiar el caminar airós i ferm de les barcelonines –molt segures, ha dit llepó-; és intrigant que no s’hagi fixat en els caminars sancallosos d’alguns barcelonins, també molt remarcables.

Així publiciten l’austerià Diari d’hivern a Catalunya …

Màrqueting d'actualitat

Rebo una carta personalitzada de la companyia Aigües de Barcelona. Segons consta en un requadre superior destacat, és una “informació d'interès sobre la instal·lació d'aigua de la vostra llar”. En llegeixo la primera frase, degudament ressaltada en negreta: “Us recordem que sou responsables del manteniment i les reparacions de la instal·lació i les canalitzacions d'aigua de la vostra llar”. Carai. Sembla extreta del discurs polític. L'inequívoc to d'admonició que sol precedir una clatellada (o una rima afí formada a partir del verb retallar). La vista se me'n va a la següent frase destacada en negreta: “aquest tipus de canalitzacions poden arribar a perdre fins a 2.000 litres d'aigua l'hora -i, ja en rodona- una avaria de la canalització principal pot suposar, en 3 hores, l'equivalent a més de 200 dutxes, que repercuteixen en la factura”. 200 dutxes en 3 hores? Això vol dir que m'exposo a una avaria digna d'un camp de refugiats: 1.600 dutxes…

Visca Las Vegas i visca Canaletes!

Imatge
No he trepitjat mai Las Vegas, però he vist moltes pel·lícules de casinos i uns quants episodis de la sèrie CSI. A més, he visitat dues vegades Atlantic City, la ciutat del joc que hi ha a prop de Nova York. Em puc imaginar molt bé, doncs, com seria el projecte Eurovegas que aquests dies remenen els nostres polítics, a veure si ens fa el pes o no. Es nota que ni ells mateixos no n’estan convençuts. La inversió estrangera és llaminera, és clar, però una veueta els diu que la intenció final és poc edificant: escurar les butxaques dels ciutadans. Davant dels dubtes, jo potser els podria orientar una mica.

D’entrada cal tenir clar que un casino és un lloc on la gent va a jugar-se –i sobretot a perdre– els diners. Quan el conseller Andreu Mas-Colell ho disfressa parlant de «la indústria del turisme, les convencions, les conferències i l’espectacle», està marejant la perdiu. Em fa pensar en aquell acudit tan suat de l’home que compra el Playboy per la qualitat de les entrevistes i els report…

Insults, Diners, Cops

Insults. El 2007, un total de 18 persones van ser imputades (es va arribar a embargar els sous i cotxes d'algunes d'elles) per “delictes d'injúries a la Corona”, perquè havien cremat fotos del rei. Com que vinc d'un país en què les caricatures eròtiques i escatològiques de la família reial nostrada són el pa de cada dia, com també ho són les notícies que confirmen que molts del seus membres són adúlters i especuladors (o experts en converses eròtiques a base de tampons i vàters), les acusacions esmentades em van semblar, diguem, exagerades. Diners. Anys abans, al llibre Un rei cop per cop (2001), s'havia insinuat que uns amics de la casa reial –Ruiz-Mateos, Manuel Prado, Javier de la Rosa...– havien fet augmentar la fortuna personal del rei (originalment molt minsa) de manera considerable però no ben bé legítima i també que el monarca no havia estat un marit del tot modèlic, per dir-ho suaument. Cada cop que jo preguntava per què cap llibreria s'atrevia a posar…

Ídols de NY

Imatge
Doncs sí, és així, ja se sap: cap ciutat del món ha generat tanta literatura com Nova York. Quan un viu a NY, té ganes d’explicar-ho. Quan un passa una temporada a NY, té ganes d’explicar-ho. Fins i tot si un visita NY i va als llocs més obvis –l’estàtua de la Llibertat, l’Empire State, la Cinquena avinguda–, té ganes d’explicar-ho perquè viu en un miratge: gràcies al cine, els còmics i la televisió –gràcies a la mitologia popular–, creu que coneix aquesta ciutat de tota la vida.

Això passa perquè la història de Nova York està feta de gent que va arribar de tot arreu del món i s’hi va quedar. Després va explicar la seva peripècia i algun cronista la va convertir en literatura. Aquesta tradició és un puzle de veus i èpoques molt diferents –d’ E.B. White a Gay Talese, de Joseph Mitchell a Fran Lebowitz– i ara podem afegir-hi una de les peces més rares. L’editorial Libros del KO acaba de traduir al castellà Mata a tus ídolos (Kill all your darlings), del periodista Luc Sante. Es tracta d’…

Ambient familiar

L'espectacle lamentable dels Sánchez Vicario tot just acaba de començar, però ja s'intueix que suscitarà partidaris i detractors. Arantxistes i Vicaristes. Defensors de la família exemplar que anunciava aquella marca de pasta que no era Gallo i de la pobra filla petita, ultraprotegida i sobreexplotada. Tu que ets més, de Roland o de Garros? És clar que també seran legió els que es declararan detractors de tots dos bàndols, perquè ja se sap que quan la merda es posa davant d'un ventilador l'empastifada és general. De tots aquests comentaristes espontanis n'hi haurà que es documentaran, fins allà on els sigui possible, abans de prendre partit: llegiran les memòries de la filla, seguiran les possibles entrevistes amb els rèpliques de les altres membres de la família, estaran al cas dels testimonis d'amics, coneguts i saludats que des de dimarts ja sovintegen... D'altres prenen partit sense cap necessitat de documentar-se, pels mateixos motius pels quals miren …

Estornicar?

Les fredorades ens refreden i un dels primers símptomes d'aquesta disminució tèrmica són els esternuts. Quan esternudem sabem que vindran mal dades. Els creients ens encomanen a Jesús. Els ateus ens desitgen salut. Però no tots els catalanoparlants esternudem de la mateixa manera. A Cassà de la Selva, per exemple, fan estornics. El verb estornicar també és proper al llatí sternutare. D'altres variants són l'estornut, l'esternuc, o l'estuforn, però al capdavall l'esclat de microbis és el mateix. Ara bé, aquest sternutu llatí no n'és l'única font. Les parles balears en prescindeixen tot acollint-se a una tradició onomatopeica. Molts balears, quan es refreden, fan atxims i atxems, i encara n'hi ha que fan oïssos. L'exemple que ens ofereix l'Alcover-Moll per il·lustrar aquesta variant illenca és sensacional: “Moltes tossines, cadarns, rugays, refredats, oïssos...” Això només ho superen a Osona, la Garrotxa i alguns indrets del Mares…

L'amabilitat dels estranys

Imatge
Quan condueixo per aquestes carreteres que Déu i el Mopu ens han donat, m’aturo a les parades de cotxes de línia i em brindo a dur aquell home garratibat de fred (aquests dies) o d’avorriment (tot l’any) que espera l’autocar amb ulls de be degollat. És un autostopisme capgirat, en què el conductor aborda l’autostopista inconscient (no feia dit) i mira d’atraure’l al seu vehicle. N’hi ha que declinen l’oferiment guiats per la prudència, el conductor podria conduir sota els efectes de l’alcohol o els escaldums, un plat molt pesant. D’altres hi pugen recelosos, encongits, sobretot en veure la serra mecànica que porto darrere. O, si m’acompanya, la meva mare de copilot, amb aquell posat que fa d’assassina consumada. Però molts d’ells pugen agraïts i contents.

El que només pretenia ser un gest amable, ara em sembla una infracció greu, després de sentir el rebuig a la T-11 per part del vicepresident de Transports i Mobilitat de l’Àrea Metropolitana, Antoni Poveda, a Ràdio Barcelona. La T-11 …

Monsieur Costeau

Imatge
Videoclip de "Monsieur Cousteau"


Avui surt a la venda Espècies per catalogar, el tercer disc d'Els Amics de les Arts, una mostra clara de consolidació evolutiva en un dels grups més escoltats, juntament amb els Manel i els Antònia Font, de la nostra escena musical. Segueixo Els Amics des de fa anys. M'agraden per les dues As. La d’Amics perquè traspuen plaer pel que fan i proposen cançons inclusives a les quals t’afegeixes. La d’Arts perquè són polivalents i mai no opten pel camí fàcil ni des del punt de vista musical ni literari ni interpretatiu. El nou disc és una delícia. Les seves històries són narrativa breu cantada, fins al punt que al CD les lletres surten en paràgrafs compactes, sense pretendre fer-ne versos. El single és Monsieur Cousteau, un tribut al rei televisiu de la immersió marina durant la segona meitat del segle passat que ha donat peu a un videoclip sensacional d'Oriol Villar en pla seqüència. El llançament coincideix, per casualitat, amb la his…

Avís per a adúlters

Sempre he sentit a dir que un dels serveis que oferia el mític meublé barceloní La Casita Blanca era la informació esportiva. Les tardes de diumenge el meublé s'omplia de pressumptes aficionats que abandonaven la llar conjugal dient que anaven al camp però aprofitaven el temps per campar amb l'amant de torn. I qui diu campar diu copular, cardar, rostollar, barrinar, pitjar, boixar, catxar, fer-ho, redallar o follar, segons la variant dialectal que gastessin. Sabien que tenien dues hores per esplaiar-s'hi. De cinc a set, el temps just del partit, amb pròrroga i penaltis. Abans de les set, els angelicals empleats del meublé ja tenien a disposició de la clientela una fitxa tècnica amb les incidències del matx: resultat, gols, golejadors, potser una lleu pinzellada del joc... Amb aquesta informació bàsica els adúlters dominicals ja feien per respondre un com-ha-anat comprometedor. Així podien tornar a casa carregats de raons per justificar l'estat d'ànim que els pertoc…

Humor, candor, caricatura

Imatge
L’altre dia vaig rescatar un record de quan era petit. El meu cervell va fer ¡plop!, i així, inesperadament, va enviar-me a un diumenge d’estiu de quan tenia vuit o nou anys. Érem tota una colla d’amics fent un pícnic en una font –una fontada, que se’n deia–. Podria ser a Sant Julià de Vilatorta o a Santes Creus. El doll constant de la font ressonava sota l’ombra dels arbres. Al nostre voltant hi havia altres grups de gent que dinava, però tots manteníem una certa distància. Les rialles i la xerrameca no es barrejaven. Ja ens havíem menjat la carn a la brasa. La síndria s’havia refrescat a la font. N’hi havia que jugaven al dòmino, d’altres feien la migdiada. Aleshores algú va obrir les portes d’un Seat 850, aparcat allà al costat, i va posar una casset a tot volum. Era una cinta de monòlegs de Joan Capri i aviat aquella veu una mica estrident, com de veí murri, es va imposar sobre les converses. De mica en mica tots vam callar, fins i tot els nens, i vam posar-nos a seguir els monòle…

Itinerants, Matances, Ferran

Itinerants. Clàudia Arqués és una noia gironina de disset anys que ha escrit –en dos mesos– una novel·la negra,El so del silenci, que és entretinguda i eficaç i (al meu parer) mereix ser publicada. L'assassí català de la novel·la és una mena de spree killer o assassí itinerant, és a dir, mata les seves víctimes al cap de poc temps o bé totes de cop. Històricament, les matances de spree killers més conegudes han tingut lloc als Estats Units: les de Columbine (1999) o Virginia Tech (2007) posem per cas. En general, de fet, se sol associar aquest tipus de crim amb perpetradors nord-americans. Matances. I vet aquí el problema amb què l'Arqués –i altres autors catalans de novel·la negra– s'ha d'enfrontar: tal com va dir el dramaturg i guionista Jordi Galceran fa uns anys, “el públic no es creu un personatge català que fa servir una arma de foc”. És com si el castellà hagués de ser l'idioma universal i únic dels assassins. Ferran. Ara bé, la revista urgellenca Urtx acaba …

L’ombra de Ricky Gervais

Imatge
Avui és dissabte i només han passat cinc dies des del dilluns, però a hores d’ara la gala dels Gaudí ja sembla un plat de farinetes pastoses, que tothom ha anat remenant amb la cullera. Primer va ser el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, dient que la gala no li havia agradat gens; l’endemà Joel Joan va demanar disculpes per «si algú s’havia sentit ofès» –una fórmula semblant a la de Pepe amb la trepitjada a Messi–, i després més gent hi ha dit la seva, a favor i en contra.

Jo vaig mirar la gala una estona i aviat vaig canviar de canal. El decorat amb el trencadís de Gaudí era molt lleig i els acudits dels presentadors em semblaven xabacans –un adjectiu que habitualment reservo per als programes de los Morancos–. Veient totes les reaccions posteriors, però, em sembla que encara s’hi pot afegir algun matís. El primer error és dels guionistes. No sé qui eren, però no costa gaire imaginar-los sota la influència de Ricky Gervais, l’únic humorista que els darrers anys ha aconseguit fer …

Country Simple