divendres, 17 de febrer de 2012

Ambient familiar

L'espectacle lamentable dels Sánchez Vicario tot just acaba de començar, però ja s'intueix que suscitarà partidaris i detractors. Arantxistes i Vicaristes. Defensors de la família exemplar que anunciava aquella marca de pasta que no era Gallo i de la pobra filla petita, ultraprotegida i sobreexplotada. Tu que ets més, de Roland o de Garros? És clar que també seran legió els que es declararan detractors de tots dos bàndols, perquè ja se sap que quan la merda es posa davant d'un ventilador l'empastifada és general. De tots aquests comentaristes espontanis n'hi haurà que es documentaran, fins allà on els sigui possible, abans de prendre partit: llegiran les memòries de la filla, seguiran les possibles entrevistes amb els rèpliques de les altres membres de la família, estaran al cas dels testimonis d'amics, coneguts i saludats que des de dimarts ja sovintegen... D'altres prenen partit sense cap necessitat de documentar-se, pels mateixos motius pels quals miren uns programes de tele i no d'altres, tenen uns herois esportius i no d'altres o voten (si ho fan) un candidat i no d'altres: per motius vagament emocionals relacionats amb la membrana pituïtària. És a dir, pel que els digui el nas: pobra Arantxa que ha hagut d'aguantar durant anys a uns veritables campions olímpics en l'especialitat del xantatge emocional o pobra senyora que li ha sortit una filla desagraïda i un gendre indesitjat que no els van a veure ni quan tenen problemes greus de salut. Però tant els uns com els altres, en discutir sobre el cas dels Sánchez Vicario discutiran sobre ells mateixos, sobre les seves relacions amb els seus pares o amb els seus fills, encara que les seves circumstàncies socials o econòmiques distin molt de les dels Sánchez Vicario.

I és en aquest terreny tan privat, i alhora tan allunyat de la privacitat esbombada d'unes celebritats, on rau l'interès universal d'aquest conflicte. Perquè tant se val que es diguin Sánchez i Vicario, les que s'estiren del monyo, com que es diguin Fernández o Ochoa o Nadal o Gasol. No cal tenir el patrimoni fabulós d'una estrella esportiva per trobar disputes patrimonials (tot i que com més fabulós és el patrimoni, més gent s'involucra en la disputa). Qualsevol família tradicional, de les dites no desestructurades, pot acollir en el seu si unes relacions de dependència tan malsanes com les que el llibre d'Arantxa acaba de posar damunt de la taula (“han exercit un control i una protecció que m'han anul·lat en molts moments crucials de la meva vida”, els acusa). Qualsevol família de les que sol admetre amb naturalitat el qualificatiu de bona pot acollir retrets dels pares sobre inversions i renúncies passades (“vam viure vint anys per ella i per a ella, ho vam deixar tot de banda i vam hipotecar la nostra vida i el nostre matrimoni”, diu la mare, definint a la perfecció una actitud d'abnegació de caire sacrificial). I  l'abnegació va de bracet amb la  negació. Passa a les millors famílies que algun fill trenqui amb pares o germans, i les notaries en van plenes, d'herències canviants, desheretats i sorpreses d'última voluntat. 

La família és un terreny de joc molt intens en el qual s'hi juguen pràcticament totes les modalitats possibles de l'afecte. La família pot ser un paradís i també un infern, com ho demostren les terribles dades de violència domèstica. Fer-ne una institució patrimonial basada en la tutela perpètua atempta contra la llibertat dels seus membres i sembra conflictes que, tard o d'hora, esclaten amb virulència. La independència personal no està renyida amb l'afecte. Tan lamentables són les filles de papà com els papàs de filla. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 16 de febrer de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir