El món per un forat

Copyright: Alice Barker
Des del 1993, la Literary Review britànica concedeix cada any el premi a la pitjor escena de sexe en una novel·la. La seva intenció, diuen les bases, és dissuadir els autors tot “cridant l’atenció sobre l’ús de passatges redundants, vulgars, de mal gust i sovint superficials en les descripcions sexuals de la novel·la moderna”. Entre els guanyadors dels últims anys hi ha Jonathan Littell, Tom Wolfe o Norman Mailer (per l’agosarada descripció del coit en què va ser concebut Hitler). El que posa de manifest el premi és un problema més vell que l’anar a peu: la dificultat de fer literatura quan es parla de sexe, el repte de transmetre amb paraules tant la mecànica física com tot l’embolcall de sensacions, records i expectatives psicològiques que comporta, i alhora no ser cursi, vulgar o pretensiós.

Una decisió tan bàsica com el registre narratiu —penis, polla o semaler; vagina, cony o xona— ja acota les expectatives, i tots els lectors sabem que no hi ha res més dissuasiu que les metàfores de fruites i verdures. És probable que una part de la dificultat provingui d’aquella distinció de S.T. Coleridge entre imaginació i fantasia, i que Jaime Gil de Biedma aplicava a l’erotisme: “Según Coleridge, la fantasía no está basada en la aprehensión simpática de las cosas, como la imaginación, sino en la memoria. (...) Un muchacho joven, haciendo el amor, tiene mucha imaginación. Un hombre adulto tiene sólo fantasía, porque opera exclusivamente con datos de la memoria, viejos recuerdos, viejas obsesiones...”.

Partint d’aquest raonament que té les arrels en el jo romàntic, el camí per descriure un bon episodi sexual seria afrontar-lo des de la fantasia (i amb un inevitable rerefons autobiogràfic) i no des de l’estricta imaginació narrativa. Si seguim aquest fil, tanmateix, el debat es desdobla cap a un altre terreny: la diferència entre erotisme i pornografia. El poeta W.H. Auden va fixar-ne els límits en un dels seus assajos sobre la lectura: “Una cosa que indica que un llibre té valor literari és el fet de poder-lo llegir de maneres diferents. A l’inrevés, el que demostra que la pornografia no té cap valor literari és que, si intentes llegir-la no com a estímul sexual, sinó, per exemple, com si fos l’historial psicològic de les fantasies sexuals de l’autor, és mortalment avorrida”.

La definició d’Auden, amb aquest descrèdit de la fantasia sexual, ha guanyat encara més força a la nostra època. Avui dia la fantasia del sexe és més present que mai, però també més banalitzada gràcies a l’ús gairebé explícit del sexe en la publicitat i de l’accés a la pornografia que ha facilitat internet. L’espai de la literatura pornogràfica l’han ocupat les pel·lícules X i els xats eròtics, que fan més vívid el simulacre de realitat. Davant de l’allau d’imatges, les insinuacions i les paraules picants no tenen res a dir. La imaginació ha quedat estabornida, per tant, i els adolescents entren en el sexe directament per la porta verda de la fantasia. Abans d’experimentar res, ja ho han vist tot.

Amb aquest panorama, no és estrany que la ficció eròtica hagi pràcticament desaparegut de les llibreries. Per això és remarcable l’edició, el 2011, d’una novel·la com House of holes, de Nicholson Baker, recentment publicada en castellà per Duomo Ediciones (La casa de los agujeros). Baker ja havia tret el cap aquí en una altra ocasió, quan el celebràvem com un autor que explora nous territoris amb cada obra. Amb House of Holes ha escrit una novel·la irònica, plena de dobles sentits i essencialment pornogràfica, que juga amb els llocs comuns del sexe i els subverteix amb una imaginació desbordant.

Aquesta Casa dels forats del títol és una mena de paradís del sexe, amb normes i privilegis, on s’arriba quan ets xuclat pels forats més diversos: el forat d’una rentadora, una bossa de mà o un green d’un camp de golf. Un cop a l’altre cantó, les regles del realisme desapareixen per obra i gràcia del desig, i els personatges es lliuren a tota mena de fantasies sexuals. Un dels protagonistes, per exemple, es diu “el braç d’en Dave” i és un braç tot sol, sense cos, que es comunica fent petar els dits i escrivint en un quadern, i té molta requesta entre les dones com a company sexual.

La principal innovació formal de House of Holes és que sap traduir en paraules una dimensió fabulosa que és més pròpia dels còmics, els videojocs i el cinema. La novel·la s’articula a través de diferents episodis breus, una estructura que recorda tant als aplecs de contes eròtics clàssics —per l’estil del Decameró— com al ritme repetitiu d’una pel·lícula porno. Les converses de seducció i les descripcions de les proeses sexuals, sense evitar les onomatopeies, també remeten als clàssics, però ara a més funcionen com a paròdia —no del gènere en si, sinó del llenguatge procaç que envolta el sexe a la vida diària—. Si el jurat del premi Bad Sex llegeix  House of Holes, se sentirà tan desorientat pel nivell de creativitat grollera, que només podrà fer una cosa: demanar a Baker que formi part del jurat en condició d’expert.

Jordi Puntí, revista L’Avenç, febrer del 2012.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma