dijous, 2 de febrer de 2012

El món vist des del Carib

Aquesta setmana els destins de la literatura m’han portat a aquest racó del paradís que és Cartagena de Indias, a Colòmbia. Durant uns quants dies, una sèrie de periodistes, narradors i poetes de mig món ens hem reunit al Festival Hay per discutir de tot una mica. Hem parlat de l’escriptura i la lectura, de les pretensions de la paraula per canviar les coses i de les il·lusions perdudes en l’intent. Un periodista egipci i una escriptora libanesa, per exemple, ens han explicat la seva visió de la primavera àrab i un any de revoltes que a estones sembla estancat. Joumana Haddad, la libanesa, es va mostrar escèptica tot i el que s’ha aconseguit, i va recordar que el principal canvi que encara no s’ha produït al món àrab és el de la societat patriarcal.

El Festival Hay se celebra cada any en diverses ciutats del món, llocs tan allunyats com Nairobi, Segòvia, Istanbul o Kerala, al sud de l’Índia. Més enllà de la bombolla que suposa la trobada literària, l’interessant del festival és que et permet passar uns dies en una altra realitat i comprovar un cop més que la normalitat no existeix. O, dit d’una altra manera, que la vida normal pren formes molt diferents segons on et trobis. A Cartagena, per exemple, és normal anar a la platja i veure com els urubús es posen a les palmeres, volen al vent i la seva figura de voltors es retalla al cel. La normalitat als carrers d’aquí és comprar una fruita quan es té set: beure aigua de coco, menjar un tros de papaia, o de mango amb uns granets de sal. Per als caribenys és una cosa molt quotidiana, però per a un de Barcelona és un luxe inesperat.

Parlant de normalitat, aquests dies s’han celebrat també dos fòrums internacionals antagònics. A Davos, Suïssa, el Fòrum Econòmic Mundial s’ha reunit més que res per dissimular, com si així poguessin frenar la idea que això és la fi del capitalisme tal com el coneixem. Mentrestant, a Porto Alegre, el Fòrum Social Mundial ha celebrat que els «governs neoprogressistes» a l’Amèrica Llatina donin resultats amb els seus esforços per eradicar la pobresa i buscar l’ascens de la classe mitjana. Aquí la crisi econòmica d’Occident, doncs, es viu gairebé com una conseqüència lògica del canvi de paradigma que s’acosta. N’estan convençuts. Sud-amèrica, i especialment el Brasil, tenen motius per a l’optimisme. Cada cop més, m’avisen, la pregunta que ens farem serà aquesta: ¿què passaria si l’Amèrica Llatina portés el pes del món? La resposta, al segle XXI.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de gener del 2012. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir