Futbol a vida o mort

Una de les cites més recurrents quan es vol valorar la passió que mou el futbol és de Bill Shankly, entrenador i icona de la història de l’equip del Liverpool. Shankly va dir: «Alguns expliquen que el futbol és un assumpte de vida o mort, però jo els asseguro que és molt més que això». La frase vol ser provocativa i parla de l’enginy i el fervor d’una persona que vivia per i per al futbol, però el cert és que amb els anys ha guanyat encara més sentit, o potser seria millor dir més falta de sentit.

Avui dia, el caràcter globalitzat que ha pres el joc de la pilota, la seva dimensió social i econòmica, han convertit el futbol en mirall i metàfora de gairebé tot. La televisió primer i després internet han convertit els carrers i els bars en un estadi de dimensions planetàries on l’actualitat t’obliga cada dia a prendre partit per un equip.

Per a uns aficionats, el futbol ve a ser una vàlvula d’escapament davant les injustícies diàries, mentre que per a d’altres és l’entorn perfecte per barrejar-se amb la massa i així sentir-se emparat per la identificació col·lectiva. En la majoria dels casos es tracta d’identificacions superficials, epidèrmiques, com a màxim adornades amb una samarreta o un tatuatge que funcionen com a pintures de guerra simbòliques, però de tant en tant la metxa s’encén i el futbol esdevé camp de batalla, com ha passat aquesta setmana a l’estadi de Port Saïd, a Egipte.

La violència salvatge i el nombre de víctimes (74 segons el darrer recompte) el van convertir en un cas extrem, més complex si pot ser pel procés de canvi polític i la incertesa que viu Egipte, però no és la primera vegada que un partit de futbol esclata dintre d’un conflicte més profund i generalitzat. L’exemple més conegut és la cèlebre guerra del futbol, aquells quatre dies d’enfrontaments bèl·lics entre Hondures i el Salvador, el juliol de 1969. En aquell cas el detonant va ser un partit de classificació per al Mundial de Mèxic.

Un altre dels casos notables va ser l’eliminatòria de la Copa d’Europa que el maig del 1990 va enfrontar el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad. La tensió entre els ultres dels dos equips va derivar en una batalla campal que transcendia el joc per reflectir la tensió política que hi havia entre la Croàcia de nacionalisme emergent i la Iugoslàvia de majoria sèrbia. Podríem continuar enumerant episodis en els quals l’apropiació política dels resultats esportius es confon amb el valor lúdic del futbol. A vegades el futbol cau en mans de dictadors, com va fer Mussolini amb la victòria d’Itàlia en el Mundial del 1934, o el general Videla i els milicos a l’Argentina-78. En altres ocasions, en canvi, la balança s’inclina cap als oprimits, i en això tenim l’exemple d’aquí: el Barça del més que un club i que durant el franquisme va ser «el braç armat de Catalunya», en paraules atribuïdes a Manuel Vázquez Montalbán.

En el seu llibre Football against the enemy (Futbol contra l’enemic), el periodista Simon Kuper va fer un repàs a una sèrie de rivalitats latents, conflictes que van més enllà del terreny de joc i que es renoven cada temporada, o a cada nova eliminatòria de seleccions. Entre aquestes rivalitats hi ha la d’Holanda i Alemanya i que es remunta a la segona guerra mundial (l’Ajax d’Amsterdam era un club jueu), o la batalla religiosa de Glasgow, entre els catòlics del Celtic i els protestants del Rangers.

M’agradaria acabar aquest repàs amb un episodi menys conegut, però que és com l’altra cara de la moneda del que va passar a Port Saïd. Ho explica Franklin Foer en el seu llibre El mundo en un balón (Debate). En els anys 80 i 90, durant el règim de Khomeini, les dones iranianes tenien prohibit entrar als camps de futbol de l’Iran. No eren pas poques les que, no obstant, en dies de partit, es disfressaven d’home i es colaven d’incògnit en els estadis. El 1997, la selecció iraniana es va classificar per al Mundial de França i el Govern va muntar una gran celebració a l’estadi més gran de Teheran. Una vegada més, les dones no estaven autoritzades a participar-hi, però en aquella ocasió n’hi va haver més de 5.000 es van reunir a l’exterior i van començar a cridar: «¿Que potser no som part d’aquesta nació? Nosaltres també volem celebrar-ho. No som formigues». La pressió era tan forta que al final la policia va haver de deixar-les entrar. Un s’imagina que a l’Iran actual, el d’Ahmadinejad, qualsevol dia d’aquests es tornaran a viure situacions similars, però el context és un altre i es fa difícil imaginar si ara la policia també obriria les portes i evitaria el conflicte.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de febrer del 2012. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma