dilluns, 13 de febrer de 2012

Humor, candor, caricatura

L’altre dia vaig rescatar un record de quan era petit. El meu cervell va fer ¡plop!, i així, inesperadament, va enviar-me a un diumenge d’estiu de quan tenia vuit o nou anys. Érem tota una colla d’amics fent un pícnic en una font –una fontada, que se’n deia–. Podria ser a Sant Julià de Vilatorta o a Santes Creus. El doll constant de la font ressonava sota l’ombra dels arbres. Al nostre voltant hi havia altres grups de gent que dinava, però tots manteníem una certa distància. Les rialles i la xerrameca no es barrejaven. Ja ens havíem menjat la carn a la brasa. La síndria s’havia refrescat a la font. N’hi havia que jugaven al dòmino, d’altres feien la migdiada. Aleshores algú va obrir les portes d’un Seat 850, aparcat allà al costat, i va posar una casset a tot volum. Era una cinta de monòlegs de Joan Capri i aviat aquella veu una mica estrident, com de veí murri, es va imposar sobre les converses. De mica en mica tots vam callar, fins i tot els nens, i vam posar-nos a seguir els monòlegs, i era molt curiós que tothom rigués alhora allà al bosc.

Avui dia aquesta escena seria impossible. Ja no es pot fer carn a la brasa al bosc i, si hi ha algú que té l’acudit de posar música al cotxe, de seguida sortirà algú altre que es queixarà, o que posarà la seva música més forta. Hi ha encara un altre aspecte que ha canviat molt, i és que el sentit de l’humor s’ha dispersat. La gent riu menys i sobretot ja no riu de les mateixes coses que abans. La culpa deu ser de l’actualitat, tan xocant que cada dia ens fa dubtar del que és real i el que és una paròdia de la vida. ¿És veritat que Francisco Camps ha quedat lliure gràcies a un jurat popular, i que el jutge Baltasar Garzón és condemnat per investigar-lo? Sembla el món al revés, un acudit del Polònia

Aquesta setmana hem viscut un altre episodi semblant, el dels guinyols francesos de Canal Plus, que caricaturitzaven els esportistes espanyols com a asos del dopatge. Un cop més s’ha confós la paròdia amb la realitat i des de Madrid s’han indignat i n’han fet una causa d’Estat. Compte, amb les essències pàtries no s’hi juga! ¿Tan difícil és separar la realitat de la paròdia? Si no són capaços de riure’s de si mateixos, malament rai. El sentit de l’humor t’ajuda a ser autocrític i, de retop, et reforça el sentit del ridícul. La gent que no té humor, ni tan sols per encaixar els acudits dolents (i desmuntar-los amb gràcia), acaba convertida en una caricatura histriònica. Són bufons i no ho saben.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 de febrer del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir