Itinerants, Matances, Ferran


Itinerants.
Clàudia Arqués és una noia gironina de disset anys que ha escrit –en dos mesos– una novel·la negra,El so del silenci, que és entretinguda i eficaç i (al meu parer) mereix ser publicada. L'assassí català de la novel·la és una mena de spree killer o assassí itinerant, és a dir, mata les seves víctimes al cap de poc temps o bé totes de cop. Històricament, les matances de spree killers més conegudes han tingut lloc als Estats Units: les de Columbine (1999) o Virginia Tech (2007) posem per cas. En general, de fet, se sol associar aquest tipus de crim amb perpetradors nord-americans.
Matances.
I vet aquí el problema amb què l'Arqués –i altres autors catalans de novel·la negra– s'ha d'enfrontar: tal com va dir el dramaturg i guionista Jordi Galceran fa uns anys, “el públic no es creu un personatge català que fa servir una arma de foc”. És com si el castellà hagués de ser l'idioma universal i únic dels assassins.
Ferran.
Ara bé, la revista urgellenca Urtx acaba de publicar un reportatge signat per l'historiador Jordi Creus que demostra que els spree killers catalans no tenen res a envejar als seus homòlegs forasters: al llogarret de la Pobla de Ferran, al sud de Tàrrega, el 20 de maig de 1928, en Josep Marimon, un afectat de tuberculosi vertebral de 26 anys, cansat de ser escarnit pels nens del poble per ser deforme, va suggerir a tres d'aquests que anessin amb ell per caçar colomins; els va estovar els caps amb una destral i va cobrir els cadàvers de palla; després es va acostar a una casa del poble, va destralejar la dona que cosia al llindar i la seva nena que jugava dintre i tot seguit va agafar una escopeta amb què va matar cinc nens més. Va aconseguir fugir durant set dies, abans que un sometent de 2.000 homes l'atrapés i el matés d'un tret a la cara. La notícia va sortir al mateix Times de Londres. I, fixeu-vos-hi, tothom involucrat en aquesta matança era catalanoparlant (i segurament monolingüe i tot). Que deu ser la raó perquè a la pàgina sobre Spanish spree killers de Wikipedia, Marimon (i Pere Puig, per cert) brilli per la seva absència. Ja estem acostumats que ocultin la catalanitat de segons quins esportistes a la xarxa, però que ni tan sols hi mencionin els nostres assassins més destacats em sembla, francament, una broma de mal gust.

Matthew Tree, El Punt Avui, 12/02/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma