La ciutat i el temps

Entremig dels bilions de fotos digitals i banals que es fan cada dia al món, hi ha un joc que té un peu encara en la fotografia antiga –tal com s’entenia abans– i que de mica en mica s’ha convertit en un gènere. Es tracta de publicar de costat dues imatges del mateix lloc, però separades pel pas del temps. Cada setmana en veiem una mostra en aquest diari, al suplement dels dimecres sobre els districtes de Barcelona, i recordo que fa uns anys Josep M. Huertas va coordinar un llibre d’aquest estil, que volia fixar els canvis dels últims 100 anys a la ciutat, sobretot després de la Barcelona olímpica. Hi sortien fotos de la rasa del tren al carrer d’Aragó, del bar Torino o de la casa Trinxet, per exemple, i al costat la imatge del present en aquell mateix punt.

Aquests exercicis d’urbanisme fotogràfic poden ser fascinants. Més enllà dels dos instants aturats en un mateix espai, el que ens atreu de les imatges és la comprensió dels canvis –el moviment– que hi ha hagut en un lloc al llarg dels anys. D’aquesta mena de gènere, el fotògraf Mark Klett en diu refotografia, i ara mateix se’n pot veure una mostra a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

L’any 2010, Klett va conduir un taller amb altres artistes per refotografiar Barcelona a partir d’imatges antigues, al voltant d’àrees com el parc de la Ciutadella, l’estació de França, el Pla de Palau o les Drassanes. Klett explica que la refotografia no en té prou de comparar un lloc en dos temps, sinó que porta la foto antiga al lloc i busca el punt exacte on es va fer. El que s’exposa després és una superposició dels dos moments en una sola imatge, ajuntant passat i present. Potser per això l’exposició resulta tan hipnòtica. Som a la Ciutadella d’ara, per exemple, i veiem on s’alçava exactament el vell casino ja inexistent. O ens quedem quiets al punt precís de la Via Laietana on, el 1936, hi havia els milicians que sortien cap al front d’Osca. Totes les fotos són sempre un viatge en el temps, però la gràcia de les refotos és que a més et fan viatjar en l’espai.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de febrer del 2012. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma