L’hivern i cent tones de sal

Definitivament, Catalunya és un país histèric quan ha d’interpretar la meteorologia. Ho vam comprovar un cop més divendres amb l’episodi de la neu fantasma. Just quan les autoritats volien semblar més europees i assenyades que mai, gairebé alpines, els va sortir un rampell mediterrani, impetuós, i de sobte semblava que s’hagués d’acabar el món per quatre volves de neu. Van posar en marxa els plans d’alerta i van demanar que els nens no anessin a classe. Si no van organitzar una resada col·lectiva a la mare de déu de Núria, és perquè no hi havia pressupost.

La neu va caure moderadament als llocs on era previsible que nevés, com ha passat tota la vida, i després va començar a fer fred de debò, però no pas per qualificar-lo de siberià. Com a màxim és un fred austríac, o polonès. Si per nosaltres aquest fred ja és siberià, ¿com en deuen dir a l’Europa central, on els termòmetres han arribat tranquil·lament als 25 sota zero?

La histèria es va notar sobretot a Barcelona capital, que és on les previsions van fer figa. Ens havien avisat amb tanta vehemència que nevaria, nevaria i nevaria, que divendres els barcelonins vam agafar torticoli de tant mirar al cel. Tots recordàvem amb il·lusió la nevada sorpresa del 2010 i al migdia, quan el sol ens enlluernava i ja era evident que ens hauríem de conformar amb el record, vam guardar el trineu i els vells descansos –botes de muntanya– a l’armari més alt i com a consol vam posar-nos a llegir una novel·la transsiberiana, tipus Michel Strogoff. Algun avi va reviure la gran nevada del 62 i vam calcular que ja feia mig segle. Els qui tenen cosins a muntanya, cap al Ripollès o la Cerdanya, van telefonar-los amb una excusa qualsevol i tot d’una, davant les descripcions de la neu caiguda, van sentir aquella enveja urbana que els agafa un cop l’any.

Mentrestant, uns operaris de l’ajuntament escampaven cent tones de sal pels carrers de la ciutat. Semblava que cridessin el mal temps. ¿Per què van actuar amb tanta energia? L’endemà els mateixos responsables van admetre que havien pecat «d’excés de zel». Jo crec que els guiava un objectiu més secret. Una bona nevada a Barcelona, un mantell blanc del Tibidabo a la Barceloneta, hauria donat força a la idea dels Jocs Olímpics d’hivern que va proposar l’alcalde Hereu . Potser no era cap animalada... Una mica de neu, sisplau, i tots correran a defensar la candidatura Barcelona Pirineu per al 2022.

Jordi Puntí, El Periódico, 6 de febrer del 2012. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma