L’ombra de Ricky Gervais

Avui és dissabte i només han passat cinc dies des del dilluns, però a hores d’ara la gala dels Gaudí ja sembla un plat de farinetes pastoses, que tothom ha anat remenant amb la cullera. Primer va ser el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, dient que la gala no li havia agradat gens; l’endemà Joel Joan va demanar disculpes per «si algú s’havia sentit ofès» –una fórmula semblant a la de Pepe amb la trepitjada a Messi–, i després més gent hi ha dit la seva, a favor i en contra.

Jo vaig mirar la gala una estona i aviat vaig canviar de canal. El decorat amb el trencadís de Gaudí era molt lleig i els acudits dels presentadors em semblaven xabacans –un adjectiu que habitualment reservo per als programes de los Morancos–. Veient totes les reaccions posteriors, però, em sembla que encara s’hi pot afegir algun matís. El primer error és dels guionistes. No sé qui eren, però no costa gaire imaginar-los sota la influència de Ricky Gervais, l’únic humorista que els darrers anys ha aconseguit fer divertits uns premis així. Gervais va presentar els Globus d’Or del 2011 i va escandalitzar el personal amb tot d’acudits aguts i sense pietat que feien molta gràcia i ridiculitzaven alguns actors (als Globus d’Or 2012 va repetir com a presentador, però ja l’havien domesticat i tot resultava més previsible). Fa l’efecte, doncs, que els guionistes dels Gaudí volien escriureunes quantes bromes igualment cruels, enginyoses, però els van sortir poc subtils, massa òbvies i infantils, com allò de la batalla dels aplaudiments o els jocs de paraules amb els noms d’alguns actors.. A més, els presentadors les interpretaven sense convicció. 

L’altre error és la presència dels polítics. ¿On està escrit que els alts càrrecs públics hagin d’assistir a les gales del cine? Jo diria que no hi he vist mai un president dels Estats Units als Oscars. Ni tan sols quan manava Reagan, que havia sigut actor. Potser els polítics van anar als Gaudí en qualitat de productors –perquè una gran part del cinema català se subvenciona amb diners públics– i esperaven més autoestima. I qui diu autoestima, diu reverències.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de febrer del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma