dimarts, 14 de febrer de 2012

Monsieur Costeau

Videoclip de "Monsieur Cousteau"


Avui surt a la venda Espècies per catalogar, el tercer disc d'Els Amics de les Arts, una mostra clara de consolidació evolutiva en un dels grups més escoltats, juntament amb els Manel i els Antònia Font, de la nostra escena musical. Segueixo Els Amics des de fa anys. M'agraden per les dues As. La d’Amics perquè traspuen plaer pel que fan i proposen cançons inclusives a les quals t’afegeixes. La d’Arts perquè són polivalents i mai no opten pel camí fàcil ni des del punt de vista musical ni literari ni interpretatiu. El nou disc és una delícia. Les seves històries són narrativa breu cantada, fins al punt que al CD les lletres surten en paràgrafs compactes, sense pretendre fer-ne versos. El single és Monsieur Cousteau, un tribut al rei televisiu de la immersió marina durant la segona meitat del segle passat que ha donat peu a un videoclip sensacional d'Oriol Villar en pla seqüència. El llançament coincideix, per casualitat, amb la histèrica croada que les tropes mediàtiques del no-nacionalisme espanyol (¿nanocionalisme?) sostenen contra els francesos per culpa dels ninots del guinyol, que es burlen de Contador, Nadal o Gasol arran de la sentència per dòping del ciclista. L'indignòmetre és un mètode infal·lible per mesurar el grau de pertinença a una nació. Quan des de mitjans madrilenys es van filtrar notícies sobre el possible dopatge dels futbolistes del Barça, ¿on era la indignació histèrica a la nació de Rodríguez de la Fuente? Els Amics, afortunadament aliens a aquestes ximpleries, recuperen Cousteau i l'acompanyen d'onze cançons molt variades que inciten al benaurat factor R (rellegir, reescoltar, rejugar). 

Per provar d'incitar-los a exercir aquest factor R sobre el disc utilitzaré el factor Q: quatre ratlles sobre quatre cançons. Una: a Carnaval són les paraules les que es disfressen, en una translació verbívora de les mutacions carnavalesques (“visca la polisèmia i els significats!”). Dues: L'home que dobla en Bruce Willis és la trista història d'un actor de doblatge (“que no és de Manattan, que és de Cardedeu”) que qualsevol dia d'aquests contrastarem en qualsevol plató amb la veritable història del veritable actor català que dobla Bruce Willis. Tres: Louisiana o els camps de cotó és l'extraordinària carta d'un fill que va fugir de casa i, després d'anys de silenci, escriu als pares per donar senyals de vida (“diu que un dia hi hem d'anar, que l'avisem amb temps, però que té llits de sobres”). Quatre: L'affaire Sofia és, potser, la més propera als anteriors treballs del grup. Una història d'amor d'un català amb la seva parella lingüística grega, en la qual, sota l'advocació del déu Google, l'ardit almogàver prova de contraposar noms com Ramon Llull, Francesc Pujols o Ramon Sibiuda a l'elenc imbatible de pensadors grecs: Aristòtil, Epicur, Parmènides, Plató o Sòcrates. Al final, la parella lingüística es desfasa tant que acaben parlant de Schopenhauer en un afterhour (i els rima!)

Monsieur Cousteau retorna al nostre panorama cultural just quan la vila bretona de Cesson-Sevigne ha aprovat suprimir la denominació mademoiselle (senyoreta) de tota la documentació oficial en nom de la no discriminació de gènere, igual com l'any 1972 van fer els alemanys amb fräulein (era per això que Micky cantava Bye, bye, fräulein!?). Tothom, tingui l'edat o l'estat civil que tingui, serà madame (senyora) o monsieur (senyor). El tractament cortès suprimit té un equivalent masculí (mondamoiseau, senyoret) que ningú no usa mai, i en comptes de reivindicar-lo suprimeixen mademoiselle. Després ens queixarem que els nostres fills cada cop entren abans a l'edat adulta!

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 14 de febrer de 2012 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir