dijous, 9 de febrer de 2012

Nice weather, isn't it?

Si els comensals d'una sobretaula s'embranquen en discursos i excursos d'aquells que porten a transitar per les perilloses serralades de la confrontació sempre n'hi ha un que troba millor parlar del temps. Els espadats de la confrontació política, religiosa o àdhuc futbolística són traïdors i de vegades passen factura. Sobretot en aquelles sobretaules que es mouen en la difusa frontera que separa les contrades de la intimitat familiar de les àmplies regions de la vida social, els mapes de la qual s'estenen en cercles concèntrics. Una vegada a València, en una d'aquestes sobretaules, Ernest Lluch em va donar una rèplica que mai no he oblidat: “la discrepància és la base de la convivència”. En aquells moments les seves sàvies paraules van servir per apaivagar la meva bel·ligerància dialèctica, però un altre comensal va aprofitar la pausa per canviar de tema i es va posar a parlar del temps. Quin escut més formidable! Tothom s'hi va apuntar, sense por a empantanegar-s'hi. Aquesta sobredosi d'informació meteorològica que patim des de fa dies també sembla un escut. Si continuem així algú acabarà encunyant frases del tipus: “temps i circ” o “el temps és l'opi del poble”. Perquè una cosa és informar i una altra és estendre una nova psicosi informativa entre la població adulta que podríem denominar narcometeorologia. Els addictes són legió, i ja se'n comencen a conèixer efectes secundaris. Estic convençut que la literatura psiquiàtrica aviat descriurà psicòtics de la isobara, l'anticicló, els fronts freds, els radars pluviomètrics i els satèl·lits, en especial el Meteosat nostrat. El més alarmant és que la sobredosi informativa sobre qüestions climàtiques ja comença a adquirir dimensions dignes del Barça. No sé si la societat catalana està preparada per suportar tants clímaxs seguits. No vivim en un país multiorgàsmic. Ho sabria.

El temps és un tema de conversa equivalent a la poesia fonètica. Dos versos d'Hugo Ball al Cabaret Voltaire com “gadji beri bimba glandridi lauli lonni cadori” em diuen moltes més coses que no pas “quina onada de fred siberià que ens està envaint, oi?” o tantes altres bajanades que hem sentit, sentim i sentirem des que el fred de l'hivern (la fredorada) ha arribat. L'Anglaterra victoriana, sense els estereotips de la qual mai no haurien nascut mons paral·lels tan extraordinaris com el de l'Alícia de Lewis Carroll, va consagrar les converses sobre el temps per designar la parla vàcua. A les obres d'Oscar Wilde els comentaris sobre el temps conviuen amb el desfici pels cucumber sandwiches i l'exemple més usat als manuals d'anglès per explicar les tag questions (l'equivalent al nostre, oi?) és nice weather, isn't it? (quin temps tan bo, oi?), aplicat a qualsevol dia plujós. Tanta faramalla sorgeix per protegir-nos d'una d'aquelles inseguretats profundes que ens caracteritzen com a espècie evolucionada: la incertesa pel futur (immediat i no). La previsió meteorològica és una de les trinxeres socials més visibles del mètode científic. Juntament amb els diagnòstics mèdics, la capacitat de preveure si demà farà sol o nevarà ha estat la prova quotidiana de la solidesa i validesa del sistema de pensament racional que representa la ciència. En tots dos casos, tant en medicina com en meteorologia, els resultats són espectaculars i els avenços innegables. Però alhora, el marge d'error es manté prou apreciable per introduir la imprescindible dosi d'humilitat que tantes vegades ens manca. Assumim-ho. Mai no podrem guarir totes les malalties ni predir tots els fenòmens meteorològics. Només si ho admetem serem cada cop millors predictors. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 6 de febrer de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir