Pintar un ‘hockney’

La galeria Eude de Barcelona exhibeix actualment una sèrie de cartells de l’artista David Hockney. Són obres menors, que va fer per encàrrec entre els anys 1964 i 1986, però val la pena veure-les perquè exemplifiquen molt bé la curiositat que l’ha guiat sempre: Hockney pinta a l’oli, fa collages fotogràfics, assaja aquarel·les per l’estil de Matisse, dibuixa al carbó... Hi ha pocs pintors amb una obra tan coherent i que alhora es deixin temptar pels riscos de l’experimentació.

Els cartells de l’Eude també són una manera d’obrir-nos la gana davant la gran exposició de Hockney que ara mateix es pot veure a la Royal Academy de Londres, i que a l’abril arribarà al Guggenheim de Bilbao. Als anys 70, Hockney se’n va anar a Los Angeles i va posar-se a pintar piscines. Buscava els espais amples, deia, la panoràmica. Ara fa cinc anys va tornar a passar llargues temporades a l’Anglaterra rural on va créixer, a Yorkshire, i va començar a pintar paisatges dotats de gran panoràmica. El resultat van ser uns quadres enormes, de fins a 15 metres de llargada, que sovint reproduïen el mateix espai durant les quatre estacions. El 2009 en vaig poder veure una primera mostra a Schwäbisch Hall, Alemanya, i em van fascinar aquells arbres, camins, prats i cels ennuvolats. Hockney combina els colors al límit de la inversemblança, com Van Gogh. Als seus boscos, la llum de la tarda torna les ombres malves i els troncs guanyen una aurèola ataronjada.

A la mostra de Londres també hi ha uns 50 paisatges que Hockney ha pintat amb un iPad i després ha imprès amb alta resolució. El resultat és notable, però desagradarà als puristes. «L’iPad et dóna rapidesa del dibuix, més que l’aquarel·la o el carbó, però li falta la resistència del paper», explica Hockney en una entrevista al Financial Times. És la mateixa inquietud que als anys 80 el va portar a experimentar amb el fax. Per pintar amb l’iPad, Hockney explica que fa servir l’aplicació Brushes. Quan ho saps, la descarregues i comences a jugar. Al principi sembla molt fàcil, pintes, tries els colors i et sents un hockney, però aviat veus que no n’hi ha prou. Tan a prop i alhora tan lluny.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 de febrer del 2012. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma