Superar un precàncer, o dos

Raquel del Rosario és una noia famosa, estimada i envejada sobretot per dues raons: perquè és la cantant d’un grup que es diu El Sueño de Morfeo i perquè va estar casada amb el pilot Fernando Alonso (el desembre de l’any passat van anunciar que se separaven). Des de fa uns dies, la cantant torna a ser notícia també per dues raons: el seu grup acaba de publicar un nou disc, i en una entrevista a la revista Elle ha explicat que recentment «havia superat dos precàncers d’úter». Segons el breu que divendres publicava aquest diari, Raquel del Rosario ja havia explicat a Twitter que li havien extirpat «un bony sense importància» i va decidir fer públic això del precàncer «per animar totes les noies a fer-se revisions i detectar-lo a temps».

Es tracta, no cal dir-ho, d’una molt bona notícia. Segur que durant les proves, Raquel del Rosario va patir moments d’angoixa i dolor, i segur també que el fet d’haver-ho deixat enrere és per a ella i pels seus familiars, amics i fans un motiu d’alegria. Això no treu, tanmateix, que en la frase «superar dos precàncers» hi hagi alguna cosa que grinyoli. Encara que fos un sol precàncer, també grinyolaria.

En pocs anys, l’admissió pública d’un càncer ha fet una evolució increïble. Encara no fa dues dècades era una paraula maleïda i que es disfressava amb eufemismes. Als articles funeraris, els famosos es morien després d’«una llarga malaltia»; a les converses privades, els amics tenien «un mal dolent». De mica en mica la cosa es va normalitzar: parlar del càncer era una manera de treure-li l’estigma sobrenatural i alhora servia perquè la gent entengués que cal prevenir-lo.

El següent pas era previsible: l’espectacle de la malaltia, la frivolització. En el cas d’alguns polítics i famosos del cor, l’anunci poc clar d’un càncer els ha ajudat a sortir a la premsa. A través del dramatisme s’aconsegueixen simpaties i adhesions incondicionals. Ara, sense dubtar de la seva bona fe, les paraules de Raquel del Rosario demostren que el pèndol encara pot anar una mica més enllà. Ja no es parla públicament del càncer, sinó fins i tot del «precàncer», i a més també se’l «supera», encara que la lluita contra la malaltia no sigui tan dura com quan es tracta d’un càncer. ¿Quin serà el proper pas? ¿Quan trigarem a veure un famós explicant, mentre sua davant les càmeres, que li ha sortit un bony al coll, i no sap què és? ¿Qui serà el primer a dir que es pensava que tenia càncer, però resulta que no, només eren uns gasos, però igualment dóna gràcies a la vida perquè ha pogut superar el no-càncer?...

Jordi Puntí, El Periódico, 27 de febrer del 2012. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma