dilluns, 19 de març de 2012

De títols no nobiliaris

L’octubre de 2009, coincidint amb l’estrena de la pel·li de Ventura Pons A la deriva, vaig publicar un rum-rum sobre un curiós fenòmen paraverbal que recorre la seva filmografia. En adonar-me que la pel·li anual de Pons figurava en primera posició a la cartellera per mèrits alfabètics, em vaig dedicar a buscar quants dels seus títols començaven per la lletra A. Va resultar que A la deriva era la tercera adaptació d’una obra de Baulenas i que les altres dues complien la premissa: Amor idiota (2004), sobre la novel·la homònima i Anita no perd el tren (2001), que adaptava el relat Bones obres. Enjogassat, vaig recórrer la filmografia ponsiana al complet i hi vaig trobar quatre A-pel·lis més: Aquesta nit o mai (1992), Actrius (1997), Amic/Amat (1999) i Animals ferits (2005). En total, un terç de la seva producció (7 de 20) portava títols que comencen per A. Vaig pensar que potser era una pràctica habitual entre cineastes. I no. Almodóvar, que també ha fet una vintena de pel·lis, només en té una que comenci per a: ¡Átame! (1989). Bigas Luna 1 de 17 (Angoixa), Balagueró 1/12, Coixet 1/11, Villaronga 1/8, Gay 1/5, Aranda 2/24, Suárez 2/22, Garci 2/17, Saura 3/42... Només Amenábar (que ja es diu Alejandro i a la bata del col·le devia dur brodades dues as), en té 2 sobre 5: Abre los ojos (1997) i Ágora (2009). I són legió els cineastes que mai no han titulat cap pel·li amb A: ni Berlanga (25) ni Bardem (21) ni Bellmunt (16) ni Trueba (15) ni Recha (13) ni Armendáriz (9) ni Lacuesta (6) ni Bollaín (5)... Per tot això, quan l’any següent Ventura Pons va estrenar l’adaptació dels contes de Quim Monzó Mil cretins i hi va mantenir el títol amb M en comptes d’adaptar-lo a un plausible A mi els cretins!, vaig pensar que ho feia expressament per desmuntar aital teoria paraverbal. O, dit d’una altra manera, que la realitat s’entossudia a desmentir una bona història. Per fortuna, va ser només un respir. Pons acaba d’estrenar la seva vint-i-dosena pel·lícula, la història d’una dona sorruda (l’esplèndida Rosa Maria Sardà) que es diu Gràcia i viu sola al barri de Gràcia. Com es diu la pel·lícula? Any de Gràcia. La trobaran al capdamunt de la cartellera (a Barcelona, aquesta setmana encara rere Albert Nobbs, la pel·li on Glenn Close es llueix d’home dirigida per un partidari del mètode A de Pons: Rodrigo García).

Una altra tàctica infal·lible de titulació exitosa és col·locar Shakespeare al títol. Sobretot des de 1998, l’any de dos fenòmens ben diferents: l’èxit de masses de la pel·lícula de John Madden Shakespeare in love i l’èxit d’estima de la peça teatral Shakespeare’s Villains que Steven Berkoff va estrenar el 7 de juliol. Des d’aleshores, molts han estat els èmuls que han temptat la sort apel·lant al cognom més pronunciat de la història de la literatura universal. Aquest mes de març a la Sala Muntaner de Barcelona es pot veure una obra d’aquelles que caldria aprendre’s de memòria, el Shakespeare’s Villains, de Steven Berkoff. La versió catalana dirigida per Ramon Simó i interpretada per un descomunal Manel Barceló manté el nom del bard tot i que rebaixant-la al subtítol: Els Dolents (Shakespeare’s Villains). És una obra que ningú no s’hauria de perdre, perquè penetra en els personatges més malvats de Shakespeare (Iago, Ricard III, Macbeth, Shylock, Hamlet, Coriolà, Oberon) a través del relat hilarant d’un veterà actor (el mateix Berkoff, aquí Barceló) que els explica, els analitza i els encarna en una demostració impecable de la vigència del teatre. Lluny de fer-se l’harakiri el teatre es fa ara i aquí.  


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 15 de març de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir