Cavalls i aristòcrates

Dues males notícies han sotragat aquesta setmana el panorama esplendorós de les telesèries. Una: la cancel·lació de Luck, que protagonitza Dustin Hoffmann i que va de cavalls i apostes. Dues: la renovació per a la tercera temporada de Downton Abbey, que va d’una família de classe alta i els seus criats xafarders en un castell de l’Anglaterra rural.

Es veu que la cadena HBO ha suspès Luck perquè ja han mort tres cavalls durant el rodatge. Les imatges de les curses a l’hipòdrom estaven filmades de manera espectacular, però el risc era massa alt i les protectores d’animals van fer molta pressió. És cert, també, que es tractava d’un món poc conegut i amb un vocabulari molt propi –el de l’hípica–, i no sempre era fàcil de seguir. Potser per això les audiències eren discretes i HBO no ha tingut gaires manies a l’hora de cancel·lar-lo.

La confirmació de la tercera temporada de Downton Abbey s’explica precisament per motius contraris a Luck: les audiències l’acompanyen, els cavalls mai no van de pressa i les històries s’entenen a la primera. Sovint el que hi passa resulta forçat i la feina dels actors no és gaire exigida, que diguem. A l’últim número de la New York Review of Books, James Fenton escriu sobre Downton Abbey i es queixa d’una trama amb episodis inversemblants, uns quants errors històrics i una sensació de producte barat. Hi estic d’acord. Vaig començar a mirar la sèrie amb ganes, pensant que em trobaria amb una mena de Retorn a Brideshead, amb emoció, criats enginyosos i joves disposats a malbaratar l’herència familiar. Però a Downton Abbey tot té un aire de telenovel·la d’època i poca cosa més.

A priori, la sèrie també m’atreia perquè el seu creador és Julian Fellowes, també novel·lista, actor i aristòcrata himself. No hi ha dubte que coneix de primera mà el món que retrata, però si el volen veure en la seva esplendor, val més que busquin Gosford Park, la pel·lícula que va dirigir Robert Altman  el 2001 i que va fer guanyar a Fellowes l’Oscar al millor guió original.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de març del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma