dilluns, 19 de març de 2012

El vigilant del rebut de la llum

Ha nascut una estrella mediàtica. Apunteu aquest nom: Jordi Dolader. Dijous al matí escoltava la ràdio mentre conduïa. Al programa El món a RAC-1, de Jordi Basté, feien la típica tertúlia matinal i parlaven de la pujada del rebut de la llum, que a partir de l’abril ens collarà una mica més. Llavors van entrevistar el senyor Jordi Dolader, president de la Comissió d’Energia del Col·legi d’Enginyers Industrials, i de sobte el món era meravellós.

Durant l’entrevista, en Dolader va demostrar que domina la paraula i té habilitat per portar l’aigua del discurs cap al seu molí —per dir-ho amb una metàfora ecològica i sostenible—. Va defensar la pujada dels preus amb tanta convicció que vaig estar a punt de trucar a Endesa i demanar-los que em cobrin el doble, sense manies, perquè s’ho mereixen.

Quan en Basté va recordar a en Dolader que Espanya és el tercer país d’Europa que més paga per la factura de la llum, només per darrere de Xipre i de Malta —que són illes petites i amb pocs recursos naturals—, ell va respondre sense immutar-se: “És bastant lògic, eh? És conseqüència de la política energètica espanyola, perquè hem volgut ser uns avançats en política ecològica [...] Som molt verds, som els més verds d’Europa, però ara, ara resulta que no volem pagar-ho”. Vet aquí la lògica d’en Dolader: si volem conservar el medi ambient, la factura ha de ser més cara. (Ah, i això que som els més verds no s’ho creu ningú.)

A més d’en Basté, els tertulians d’aquell matí li feien comentaris i preguntes. En Dolader els va ventilar tots amb l’energia de qui està acostumat a menjar-se un cabrit sencer per esmorzar. L’abrandat Jordi Barbeta, que no deixa res per verd, es va haver de sentir a dir que era un demagog. Dues vegades. Él capciós Vicent Sanchis va preferir mig donar-li la raó i va buscar culpables genèrics. Gemma Galdón va preguntar-li sobre la privatització de les elèctriques, fent-li entendre que el problema no són les persones ni l’energia verda, sinó els diners que l’Estat va regalar a les companyies per a inversió estrangera. En Dolader la va escoltar i després la va desqualificar dient-li que allò era un “discurs incoherent” (jo vaig trobar que no ho era gens).

A estones els arguments d’en Dolader vorejaven la burla, però era una burla adornat per la simpatia. Quan m’acostava al peatge de Mollet, en Dolader va deixar-nos la perla final, aquella frase dels dirigents que ja comená a ser una moda. Va dir, diu: “El problema que tenim és que hem fet vida de rics i no en som, i ara resulta que ens queixem”. Vaig pagar l’autopista i em vaig sentir un Onassis.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de març del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir