Falses bondats



copyright: Jordi Play
Després de publicar dos reculls de contes a Quaderns Crema, Empar Moliner torna amb una novel·la que corre el risc de desconcertar el lector que s’hi acosti amb una idea preconcebuda del que se suposa que ha d’escriure l’Empar Moliner: històries políticament incorrectes, si pot ser misògines o perverses. La col·laboradora és una novel·la sobre l’autenticitat. L’autora hi escruta amb lupa les inconsistències d’uns personatges que van per la vida equipats amb idees rebudes, un llenguatge carregat de clixés i una bondat tan ingènua o maldestra que pot resultar gairebé autolesiva. La fauna d’aquesta novel·la és curiosa: Judit Guitart, una dona desorientada que troba sentit a la vida quan descobreix que la història de la seva àvia, Antonieta Gelabertó, assassinada durant la Guerra Civil, mereix un llibre. Cati Rodés, membre de la Comissió per a la Memòria Històrica. Laura Oliva, consellera de Cultura. Oriol Sánchez, agent literari. Xus Soriguer, periodista. Mateu Garín, un escriptor que no acaba de trobar el seu públic i Paul Adams, cèlebre catalanòfil que serà la cirereta d’una operació político-mediàtica per dignificar les víctimes de la Guerra Civil amb un llibre homenatge. Excepte pel cas de Paul Adams, que podria ser un híbrid d’Ian Gibson i Paul Preston, La col·laboradora no és un roman à clef. No és una sàtira del món editorial, és molt més que això. És una allisada general a tota la hipocresia cultural i política del país.

La lupa de Moliner és tan insidiosa que sovint ens distreu de la narració. És aquest escrutini implacable més que no pas la peripècia en si la que ens sosté al llarg de la novel·la i ens acaba interessant. Dermatòloga detallista, l’autora va pelant les capes de pell morta que encara portem a sobre, rasca sota les crostes que fa el llenguatge en el nostre parlar,  rebenta els clixés que portem enquistats com pus a la cara. S’hi deixa les ungles. L’erosió sobre el llenguatge és constant. L’atenció a la nostra epidermis és tan circumscrita que probablement sigui l’obra menys traduïble de l’Empar Moliner.

La novel·la té dos grans eixos. Per una banda tenim tota la fauna de personatges enumerats més amunt i que tard o d’hora es trobaran asseguts al voltant d’una mateixa taula. I per l’altra hi ha la Magdalena Rovira, negra literària, que escriu un llarg relat adreçat a un destinatari que no coneixerem fins al final. Un final, per cert, en què el títol de la novel·la cobra un doble sentit dramàtic i vertiginós. És la Magdalena la que se’ns acaba emportant a la barra i dóna gruix a La col·laboradora. Perquè la Magdalena és l’única conscient de la seva inconsistència, l’única capaç de projectar i il·luminar-nos tota la falsedat que l’envolta. És amb aquesta Magdalena que l’autora s’hi deixa la pell. Per això és autèntica i per això val la pena llegir la novel·la.

Aquí Moliner ha recuperat vicis i virtuts que havia atenuat o dissimulat durant els anys de convivència amb Quim Monzó a Quaderns Crema. L’estil cisellat, planxat, desadjectivat i mesurat dels últims contes dóna pas a un cert descontrol que em sembla sa i necessari per obrir el propi temperament a la novel·la. Els contes estaven més ben acabats, però aquí hi ha més força. Hi ha la mateixa mala llet, però la crueltat és ara autoinflingida, i al final hi descobrim la pietat. Monzó era un bon model per escriure contes, però no pas a l’hora d’atacar la novel·la i Moliner s’obre via tota sola, emancipada, amb la llibertat i el marge d’error que això comporta. El resultat és una narració sincopada, entrebancada, potser descompensada, però és la Moliner efervescent que s’interromp i s’accelera quan parla. La Moliner que a més a més d’arromangar-se a escriure una novel·la, s’ha de treure de sobre el personatge que porta sobre les espatlles. El repte aquí és escriure amb pols propi i no des del personatge que nosaltres ens hem construït d’ella en les seves aparicions mediàtiques. L’Empar aquí és la negra de la Moliner. Mantenen un duel. I és per aquest desdoblament que podem entendre el mèrit i la dificultat d’escriure La col·laboradora. La Moliner, ja ho sabem, és solvent quan ha de desemmascarar la hipocresia regnant. Però l’Empar resulta molt més interessant quan ens parla per boca de la Magdalena: una addicta a la cocaïna, mare abandonada, alcohòlica amb cirrosi que ens confessa les seves pròpies inconsistències. No pas pel que pugui tenir d’autobiogràfic (això no ens importa!), sinó perquè la seva inautenticitat no ens és desvelada sinó revelada. Magdalena és l’única que ens pot commoure quan finalment ens explica l’assassinat de l’àvia de Judit Guitart. El mateix vertigen que xucla l’Antonieta Gelabertó a una mort segura entre les vinyes es transfigura en les paraules tremoloses de la Magdalena quan, al final del llibre, s’entrega.
Bernat Puigtobella. www.nuvol.com

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma