Fer-se el suec

Si vam convenir que ahir era 29 de febrer no veig perquè no podríem convenir que avui fos 30 de febrer. De més verdes en maduren, i ja ha succeït tres cops. Dos a la Unió Soviètica i un al regne de Suècia. Els dos casos soviètics són més recents però no tenen gaire història, perquè van ser el resultat d'una foguerada clàssica de les èpoques revolucionàries. L'any 1929, en plena crisi econòmica del capitalisme, els soviètics van decidir introduir un calendari basat en la regularitat. Cada mes faria 30 dies (12x30=360) i els altres 5  dies (o 6, si era any de traspàs) serien festes sense més (ni mes), mers ports francs enmig de la rutina trigèsima. Així, els gloriosos anys 1930 i 31 els soviètics van viure sengles dies 30 de febrer, però l'any 32 la fantasia revolucionària va deixar pas als cataclismes de l'estalinisme (la gran fam del 32-33 que precediria les  purgues brutals) i els pobres mesos trigèsims van tornar a la imperfecta irregularitat del passat. 

Aquells dos febrers de trenta dies ni van tenir continuïtat ni van ser els primers.
Dos segles abans ja n'hi havia hagut un, de 30 de febrer. Va ser el de 1712 al regne de Suècia, que aleshores dominava bona part d'Escandinàvia, Finlàndia inclosa. En aquest cas, la història és una mica més enredada. Els suecs havien decidit canviar del calendari julià al gregorià sense salts traumàtics. El pla passava per ometre un dia cada any des de 1700 i sincronitzar-se així amb el calendari gregorià l'any 1710 (opció a) o bé (opció b) prescindir del 29 de febrer durant deu anys de traspàs seguits per així gregorianitzar-se en quatre dècades. L'any 1700, amb l'empenta que donen els números rodons, van complir, però la inconstància s'apoderà del projecte i ja no van eliminar cap més dia, de manera que van començar a viure una data que semblava respondre a allò de fer-se el suec: l'anomenat calendari suec anava un dia per davant del julià però deu per darrere del gregorià. La confusió va durar mig segle, perquè Suècia no va adoptar el calendari gregorià fins a 1753, i va comportar l'existència del primer 30 de febrer de la història: l'any 1712 hi va haver dos dies de traspàs al calendari suec, el 29 i el 30 de febrer, equivalents al 28 i 29 del calendari julià i al 10 i 11 de març del gregorià. Resulta interessant situar-lo a l’agenda catalana dels nostres avantpassats  perquè quan es va donar aquest 30 de febrer feia molt pocs dies (el 20 de febrer de 1712) que a Madrid s'havien dictat unes instruccions secretes als corregidors del territori català que no costaria gaire associar a l'actual delegada del Govern a Catalunya, Maria Llanos de Luna: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”. En tres segles l'única diferència és que ara ja no cal dissimular i tant els fot que “se note el cuidado”. Per comprovar-ho només caldrà esperar una setmana, al Ple de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal de Justícia de Catalunya, que el proper dimecres 7 deliberarà, votarà i fallarà respecte a l'execució de les sentències del Tribunal Suprem que exigeixen a la Generalitat que el castellà sigui llengua vehicular de l'ensenyament de Catalunya.
En una qüestió tan sensible com aquesta esperem que totes les parts implicades parlin “clar i català”. I sobretot que  ningú no es faci el suec, una expressió que, per cert,  és del tot aliena al regne de Suècia.  Fer-se el suec en el sentit de fer l’oni prové  del mot llatí “soccus” (esclop), el calçat que usaven els comediants de l'època. Poca broma. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 1 de març de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma