La comunitat invisible

El 23 de març de 1992 es va emetre per primera vegada a TV3 un programa de tele tan discret com innovador que ja no ha faltat mai més a la seva cita. Aquesta setmana, doncs, fa vint anys en antena. Dues dècades d'emissions ininterrompudes no deu representar el rècord mundial de pervivència televisiva, però comença a ser un fet molt remarcable. El programa en qüestió és de reportatges i porta un títol que en descriu l'àmbit d'interessos: El medi ambient. El dirigeix el periodista especialitzat en ciència Xavier Duran. És un programa modest en les formes i ambiciós en els continguts, que ha desplegat en els 4.700 reportatges  lligams, ponts i viaductes amb el món universitari, els centres de recerca, els grups naturalistes o les entitats ecologistes. I ho ha fet d'una manera natural, sense escarafalls, tenint en compte que s'adreça a un públic generalista interessat en el coneixement. El medi ambient no és l'únic exemple de programa televisiu relacionat amb la ciència. N'hi ha hagut en el passat, com Joc de ciència o  el mític Més enllà del 2000 de Ferrer Arpí, l'únic (i gran) error del qual era portar la data de caducitat al títol, o les Redes d'aquest ens inclassificable anomenat Eduardo Punset, l'evolució del qual és un exemple flagrant de l'influx erosiu del mitjà. El model de programa que dirigeix Xavier Duran no només ha evitat influxos indesitjats, sinó que ha conviscut amb programes de reportatges afins com Thalassa i ha obert el camí perquè el mitjà apostés per altres programes que tenen la divulgació científica com a motor, i ho fes en franges de prime time. Apostes tan clares com aprofitar el ganxo mediàtic dels meteoròlegs per col·locar Espai Terra en un horari compromés o fer créixer el Quèquicom al Canal 33 fins transformar-lo en un dels referents de la cadena, capaç d'encunyar l'expressió “fer un quèquicom” entre professionals per referir-se un reportatge qualsevol que explica el funcionament d'un procés complex.
 
El públic que consumeix aquests programes de divulgació és més proactiu que el mitificat espectador de documentals d'animals. No se n'amaguen. Els podreu trobar portant la descendència al CosmoCaixa i reivindicant la curiositat com a motor vital. El seu nexe d'unió és, justament, la curiositat. Són éssers de totes les professions, aficions i interessos, d'aptituds i nivells culturals ben diversos, però comparteixen una actitud: els interessa entendre què passa al món, com passa i qui ho fa passar. Hauríem d'arxivar l'anacrònica divisió entre matèries de ciències i lletres i la dicotomia entre el naturalista xirucaire i l'escèptic urbà. De cultura només n'hi ha una. El medi ambient ens afecta a tots i ha entrat a l'agenda de tots els colors polítics. Dels cinc reportatges que Xavier Duran ha anunciat per a aquesta setmana celebratòria em quedo amb el de demà dimarts: “Espècies que no hi eren fa vint anys”. S'hi mostren les poblacions estables del capó reial i l'agró blanc, que fa dues dècades no existien a Catalunya, però també es tracta l'aparició d'espècies menys desitjables, com el cranc senyal, el musclo zebra i el cargol poma. En l'àmbit lingüístic, hi ha una espècie poc desitjable que prescindeix del criteri científic per transformar la llengua catalana en un conflicte. A les Balears el president Bauzà va camí de declarar els seus súbdits poliglots que parlen mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc i, sobretot, castellà baleàric (il·lenyo). Al País Valencià, el blaverisme va arribar a transformar el Medi Ambient en Mig Ambient, sense aclarir on era l'altre mig. Llarga vida a El medi ambient!

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 19 de març de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma