La resta és silenci

Avui, dimarts tretze, és un bon moment per conjurar la mala astrugància. Parlem de la mort, doncs, el gran tabú. La setmana passada vaig rebre diversos missatges (tres correus, dos sms, un whatsapp i un tuit en poca estona) per alertar-me d'una confusió insòlita que, en teoria, es produïa a les pàgines d'esqueles. Em passa sovint. Amb els anys he desenvolupat un perfil públic de Diògenes de les rareses verbals, de manera que desperto una mena de solidaritat morbosa en les ments més atentes al llenguatge i la seva generositat fa la resta. Gràcies, doncs, als amics, coneguts i saludats que m'envieu tota mena de fenòmens paranormals del món verbal (ara que hi penso, potser una bona manera d'anomenar-los seria “fenòmens paraverbals”). La qüestió és que acabava de morir la poeta, pintora i traductora Felícia Fuster, filla de la Barceloneta, que vivia a París des dels anys cinquanta però mantenia una relació fluïda amb els cercles literaris catalans. Dels sis missatges que vaig rebre sobre l'afer Fuster quatre eren de lletraferits conspicus. Tots em feien notar que en un diari de Barcelona de capçalera palindròmica l'esquela de la poeta contenia una falta d'ortografia que en masculinitzava el nom. En comptes de Felícia Fuster, per un simple desplaçament d'accent, hi sortia Felicià Fuster. De Felícia a Felicià, un canvi de sexe post mòrtem un pèl traumàtic. Així d'entrada, em va semblar molt cruel que algú que ha dedicat la vida a heure-se-les amb el llenguatge hagués de patir un nyap d'aquesta magnitud en el seu comiat. Però quan vaig buscar l'esquela de la discòrdia em vaig adonar que no era cap error. L'error el cometien els buscadors de nyaps. Era, això sí, un fenomen paraverbal fascinant perquè l'esquela masculinitzada no corresponia pas a la poeta Felícia Fuster (1921-2012) sinó a l'enginyer Felicià Fuster (1924-2012), morts amb poques hores de diferència. Dos noms quasi homògrafs, però en cap pas ni homòfons ni homònims, que es diferencien per l’accent a la síl·laba tònica, com ara Júlia i Julià o Maria i Marià.
 
La nostra feliç parella de Felícia i Felicià no han menat pas vides paral·leles. La il·lustre poeta barcelonina de París es deia Felícia Fuster i Viladecans; el no menys il·lustre enginyer mallorquí, investit doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, nomia Felicià Fuster i Jaume. Però l'atzar (i la biologia) han volgut que el noi de ciències i la noia de lletres separats per una síl·laba tònica sí que menessin morts paral·leles. No sé pas què deu tenir el cognom Fuster que empeny a les confusions. Recordo que l'enyorat Jaume Fuster explicava que moltes vegades rebia correspondència adreçada a Joan Fuster, i en algun cas aquest encreuament de fusters va trascendir, fins al punt d'arribar a formar part d'una obra literària tan plena de fenòmens paraverbals com el dietari La letra e d'Augusto Monterroso, autor del famós microconte del dinosaure. En un dels epígrafs corresponents a 1984, Monterroso titula “El paso de la inmortalitat” i hi escriu: “En la 'Fe de Errores' del diario madrileño El País veo que mis preocupaciones carecen de importancia ante lo que podría desvelar a otros autores. 'El escritor catalán', señala hoy esta fe de erratas, 'Jaume Fuster es el autor de la frase que asegura que el mar Mediterráneo es una mierda. Por un error se le atribuyó dicha frase al intelectual valenciano Joan Fuster en la primera página del suplemento Artes del pasado sábado'”. I Monterroso remata l'epígaf amb el títol de la seva primeoa (i única) novel·la, publicada l’any 1978: Lo demás es silencio.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 13 de març de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma