dilluns, 12 de març de 2012

Mirall negre

Tots tenim un mirall negre que ens reflecteix i satisfà la nostra vanitat. És un mirall que sempre havia estat al saló, davant del sofà, però ens agrada tant que des de fa uns anys el portem a sobre. S’il·lumina per dins, perquè puguem veure-ho tot més clar, encara que per dissimular en diem pantalla. La pantalla negra del televisor, del mòbil, de l’ordinador… L’autor d’aquest joc amb aires de Ballard, obvi però eficaç, és Charlie Brooker, articulista de The Guardian, crític de televisió i un dels guionistes més curiosos de l’actualitat. Ho va demostrar fa un parell d’anys amb Dead set, aquella sèrie que barrejava els zombis amb els habitants de la casa de Big Brother, i ho ha tornat a fer amb Black mirror, una sèrie emesa per Channel 4 i que ja es troba en DVD en el mercat britànic.

Darrere d’aquest Mirall negre es reuneixen tres episodis independents que tracten de la influència del món digital en la nostra vida quotidiana. Són històries amb un element de sorpresa i fabulació propi de les Històries imprevistes, de Roald Dahl, o els contes de Ray Bradbury, per citar dos mestres del gènere, però passats pel tamís d’ Orwell i Ballard, o la realitat com a malson quotidià.

El primer episodi, per exemple, titulat L’himne nacional, planteja amb humor un dilema moral i obscè. Una jove aristòcrata, famosa per les seves accions humanitàries, és segrestada i torturada. El segrestador penja un vídeo a YouTube en el qual es veu la noia llegint les condicions per al seu alliberament: d’aquí unes hores, el primer ministre britànic haurà de sortir per televisió, en directe, mantenint relacions sexuals amb un porc. En cas contrari, la noia morirà.

La intriga, doncs, està servida: ¿ho farà o no ho farà? La primera reacció del dirigent és dir que no al xantatge, de cap manera, però els seus consellers li recorden que s’acosten eleccions…, i si la noia és sacrificada…, la seva popularitat cauria per terra… No revelarem el final de l’espisodi. Si el volen saber, acostin-se al mirall negre i mirin a dins. El que hi veuran no sempre és agradable.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 de març del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir