Necrològica il·lògica

Jo no sé si la caplletra sembla gaire una pipa, però he volgut començar amb una jota majúscula per invocar la pipa de Magritte i el “Ceci n'est pas une pipe”. Això no és pas una necrològica, tot i que va d'un mort. Com potser ja sabran la matinada de dilluns va finar Joaquim Muntañola, dibuixant, comediògraf i gentilhome. Tenia 97 anys. Havia nascut el 14 i ha mort el 12, a un mes de fer-ne 98. Quan jo vaig començar a treballar el senyor Muntañola ja estava jubilat, després de tota una vida col·laborant en premsa. Abans de la guerra, en català a Xut!, El Be Negre, Papitu, TBO o En Patufet. Després, en castellà, amb dues etapes remarcables a El Correo Catalán (des de 1944) i aquí a La Vanguardia, on va publicar una vinyeta diària des del 1962 fins a 1984. Quan ho deixà tenia setanta anys, una edat que als prejubilats d'ara els deu semblar molt llunyana. Jo el vaig tractar a finals dels noranta, quan Xavier Graset el va rescatar de l'oblit per al programa de Catalunya Ràdio El món s'acaba. El senyor Muntañola hi anava un cop per setmana a parlar de cinema o del que fos, amb una vitalitat i una efervescència verbal sorprenents per a un home que ja vuitantejava. Fa poc vaig veure que encara havia publicar un llibre de vivències, La memòria fa pessigolles (Angle Editorial, 2008), que no he llegit però fa tot l'efecte de compartir el to de conversador infatigable que el caracteritzava. Em deixo contagiar per aquell to memorialístic i evoco dues batalletes que ajuden a perfilar el personatge. 
 
Batalleta primera: sobretaula a Casa Leopoldo l'any 1998. Xavier Graset sempre va tractar els seus col·laboradors amb afecte i generositat. Prova d'això és que dos cops per temporada ens convidava a dinar o a sopar, sempre en bons restaurants. Aquell dia a Casa Leopoldo, a banda de l’amfitrió Graset i el ferrer escultor de Vila-Seca Antoni Mas, els cinc col·laboradors de la temporada que sèiem a taula érem Pepe Rubianes, Jordi Puntí,  Carles Capdevila, Joaquim Muntañola i jo. A l'hora de les postres Rosa Gil, mestressa de l'afamat restaurant, es va acostar somrient amb el llibre d'honor. Vam viure uns segons d'incertesa sense saber qui seria el destinatari d'aital honor. Potser Rubianes o Graset, que eren les celebritats de la taula que atreien totes les mirades, ja hi havien signat algun altre dia, però quan la mestressa va saber que tenia a casa seva el pare de “Josechu, el vasco” va passar d'ells. El senyor Muntañola, com sempre feia, va deixar la seva empremta al llibre d'honor amb un magnífic dibuix improvisat. 

Batalleta segona: teatre del Foment Hortenc l'any 2003. Com que veig que al meu barri una companyia d'aficionats representa En Baldiri de la costa els dic que en conec l'autor. Encara és viu?, diu algú. Però que no era del Capri?, demana un altre. Vaig a buscar-lo al carrer Madrazo i me l'enduc al teatre. Un Muntañola nonagenari veu l'obra a primera fila, atén tothom, firma al llibre d'honor, menja canapès i brinda amb cava. A la tornada em confessa de manera jocosa que està fins al capdamunt que la gent el feliciti per haver escrit aquella obra per al Joan Capri, quan Capri només va fer de Baldiri al cinema! Ell va escriure la seva comèdia més exitosa per a Pau Garsaball, amb qui l'estrenà al Teatre Talia l'any 1965. L'any següent el tàndem Muntañola-Garsaball hi va tornar amb una altra comèdia: Ja tenim 600. Muntañola en va estrenar mitja dotzena. L'única que he vist és la del Baldiri dels trons, però només que siguin la meitat d'hilarants que l'expressió de la seva jovial Caprifòbia segur que ens faríem un tip de riure.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 8 de març de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma