Nord, Dimarts, Vespre


Nord.
Des de fa anys Perpinyà ha estat una vila quasi mítica per a mi: va ser allà on jo i mon pare ens vam acomiadar (sense saber, en aquell moment, que es tractava de l'adéu definitiu). Vam decidir trobar-nos a Perpinyà perquè per a tots dos era un espai neutral: un requisit important, atès que la nostra relació no era del tot amistosa. Per ell, era una ciutat francesa (França li agradava molt) i per mi, una ciutat catalana (o sigui, casa meva). Ara bé, en aquella època, a principis dels noranta, la catalanitat de Perpinyà –més enllà de quatre pinzellades lingüístiques acompanyades d'alguna senyera testimonial– era gairebé invisible. Amb la mà al cor, crec que mon pare, en tant que francòfon, s'hi sentia més a casa que no pas jo.
Dimarts.
21 anys després (l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís m'hi va convidar dimarts passat) Déu n'hi do els canvis que hi ha hagut. Per començar, la Llibreria Catalana –tancada a finals de l'any passat– ha tornat a obrir, del tot renovada (a les 3 de la tarda, era plena de gent, tots xerrant en rossellonès com si el 1659 no hagués passat res de res). En sortir, vam fer un passeig pel barri de Sant Jaume en què els habitants gitanos –que mai no han deixat de parlar el català amb normalitat, els adolescents cool inclosos– havien omplert alguns murs de grafits romàntics, d'aquells que no es veuen gaire ni a Barcelona mateix (“Patrícia, t'estimo”...).
Vespre.
A quarts de sis, va haver-hi un col·loqui a la Casa de la Generalitat en què molts del mig centenar d'assistents van explicar la discriminació que havien patit a mans de l'Estat francès: dècades i més dècades d'ofegament del propi univers cultural en plena democràcia republicana. La seva ràbia es devia al fet que no podien utilitzar el català amb confiança perquè cap d'ells el coneixia prou bé en comparació amb el francès, en què tots havien estat escolaritzats d'una manera exclusivament monolingüe des de feia més de vint generacions. Tanmateix, s'hi expressaven i amb una contundència que no tenia res a envejar a la que sovint es gasta en aquesta banda dels Pirineus; i entre els que ho feien hi havia francesos nascuts fora de la Catalunya Nord, com també gent nascuda fora de l'Estat (concretament, un tunisià, un canadenc i un hongarès). En fi, per fi, a Perpinyà, per primer cop, em vaig sentir com a casa.

Matthew Tree, El Punt Avui, 11/03/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma