dilluns, 12 de març de 2012

Papa, jo vull ser àrbitre

No m’agraden els toros. Dic mentida: no m’agraden els toreros. Els toros, pobres, no en tenen cap culpa. En lloc de fer-me pensar en l’honor, el coratge i tot això, veig els toreros a la plaça, clavant les banderilles, i els trobo uns éssers fatxendes i antiquats, uns milhomes professionals. He de reconèixer, tanmateix, que aquesta setmana m’ha impressionat la reaparició de Juan José Padilla, aquell torero que l’octubre de l’any passat va rebre una cornada terrible: tots ens vam esgarrifar veient la banya del toro que li entrava pel pòmul i li sortia per l’ull esquerre.

Ara, només cinc mesos després, Padilla ha saltat novament al ruedo i porta un pegat de pirata que li tapa l’ull. En el seu retorn va matar dos toros. Un el va dedicar als metges que l’han tractat. Les cròniques –que són aquells articles que els antitaurins sempre troben, malgrat tot, tan entretinguts– expliquen que Padilla es va agradar, que al final va sortir a espatlles i entre els crits (redundants) de “¡torero, torero!”. Veient-lo amb l’ull tapat i les patilles gruixudes, que li donen un aire de bandoler, em pregunto què l’ha fet tornar, si era un repte que l’ajudava en moments difícils, si és la vocació, si s’hi sent obligat per l’estereotip del torero sense por, si no sabria fer res més...

La seva decisió també em fa pensar en els àrbitres de futbol. No entenc que avui dia algú vulgui ser torero, però encara menys que vulgui ser àrbitre. No em sé imaginar el nen que s’acosta al seu pare i li diu: «Papa, jo vull ser àrbitre. Papa, jo vull assenyalar penals i ensenyar targetes». ¿Quin plec del cervell et fa decidir un bon dia que, en lloc de xutar una pilota, el que t’agrada és assenyalar faltes?

Vet aquí una decisió especialment dramàtica a Espanya, on el Col·legi d’Àrbitres deu ser la institució que ha evolucionat menys després del franquisme. Quan veus un partit de la lliga anglesa, per exemple, els àrbitres són autoritaris però dialogants, fa la impressió que han llegit Bertrand Russell. Amb alguna excepció esperançadora, els col·legiats de la Lliga espanyola són cosins germans dels toreros. Es nota en l’ús indiscriminat de la brillantina, en l’altivesa prepotent de quan ensenyen una targeta que és injusta (i ho saben), com si brindessin una orella a l’afició.

Toreros i àrbitres, quina posteritat més estreta que els pertoca. Uns són recordats perquè van morir a la plaça o surten a les revistes del cor. Els altres perquè un dia ens van estafar un penal o ens van robar una Lliga.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de març del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir