Paparota?

Cada cop em sembla més evident que el rècord català de variabilitat verbal és patrimoni de la rosella (Papaver rhoeas), la flor de la qual té propietats al·lucinògenes i, potser per això, incita a anomenar-la de maneres molt variades. L’última que he descobert és paparota. Així en diuen a Olesa de Montserrat, molt a prop de la denominació terrassenca de paparola. De fet, paparota només surt a l’Alcover-Moll com a variant de paparola però sense definir-ne l’abast geogràfic. Les paparotes d’Olesa són la tretzena forma d’anomenar la rosella que documento. Per ordre alfabètic: ababols (a la Franja de Ponent), badabadocs (Sabadell), gallarets i/o gallgallarets (Besalú i en general a les comarques gironines, però també a Súria, al Bages), paparoles (Terrassa), peperepeps (al Pallars), pipiripips (Manresa), puputs i/o pupuruputs (Agramunt i altres indrets de Ponent), quequerequecs (El Vendrell), quicaracocs (Calella de Palafrugell) i quiquiriquics (Girona ciutat). Com que, des que he començat a recol·lectar roselles encara no he visitat ni el País Valencià ni ses Illes, intueixo que encara n’hi deu haver més. De manera que la rosella passaria per davant d’altres molts catalans de variabilitat tan reconeguda com l’aigua o el tomàquet (tomata, tomaca, tomàtiga...) 

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 8 de març de 2012 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma