Perejaume, Portet, Pujols

Aquesta setmana ha tancat l’exposició de Perejaume que ha estat quatre mesos a la Pedrera,  una antològica que no volia ser antològica i amb un títol que ja ho deia tot: Ai, Perejaume, si veiessis la quantitat d’obres que t’envolten, ¡no en faries cap més! I aquesta setmana també, com que les coses sempre passen perquè sí, Quimi Portet ha donat a conèixer la cançó (i el vídeo) Oh my love!, un avançament del disc que publicarà d’aquí 10 dies. ¿Què tenen en comú aquests dos fets? Aparentment gairebé res, però a mi m’agrada trobar-hi un vincle subterrani, unes influències que vénen de lluny i que donen als dos artistes una mirada compartida sobre el territori, el país, la gent.

De fet, el dia en què em vaig passejar per l’obra de Perejaume, mentre contemplava la columna forrada de suro, els mapes de muntanyes o els pic-ments, vaig pensar que tot allò es bressolava entre dos estats d’ànim: un d’agònic i crepuscular, i un altre de vital i juganer. Llavors vaig recordar aquella cançó perfecta de Quimi Portet titulada Homes i dones del cap dret: «Des d’una àrea de servei, la meva terra és com un parrac grapejat, un país vençut pel davant i pel darrere, d’atrotinada dignitat...». Hi ha poemes i proses de Pagèsiques, l’últim llibre de Perejaume, que podrien llegir-se com un consol per al pessimisme de Quimi Portet: «Els que hem viscut en aquesta terra portem des de tota la vida un suro flotant en el pensament», diu el poeta sota una col. 

Quan li pregunten per les seves influències literàries, Quimi Portet sol referir-se a Francesc Pujols. Aquests dies, precisament, fa 50 anys de la seva mort. Els llibres de Pujols són difícils de trobar i, quan els trobes, són difícils de llegir. Però fa anys que la seva pulsió imaginativa rebrota amb les formes més diverses entre un munt d’artistes catalans. Com a mostra, un fragment de la nova cançó de Portet que podria haver escrit el mateix Pujols: «L’humor és l’anarquia que triomfa per breus instants. No sé d’on ho he tret, on ho he llegit, fins i tot pot ser que m’ho hagi inventat jo».

Jordi Puntí, El Periódico, 3 de març del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma