dilluns, 12 de març de 2012

Qui va al volant?

La resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya diverses lectures. L'única certesa és que som davant la baula d'una cadena més llarga que es prolongarà en altres instàncies judicials. O sigui, que és un punt i seguit. Els demandants, acomboiats per Convivencia Cívica Catalana (doublespeak en estat pur), transformen la llengua en una arma llancívola amb forma de bumerang i volen fer valdre que aquell bastó doblegat els és una amenaça. La discussió de fons, que enfaristola els espanyols monolingües, és sobre qui porta les regnes i qui va a remolc. D'això discutim, de la llengua vehicular consensuada per al nostre model educatiu. De vehicle només n'hi ha un. Hi cap tothom, però el vehicle té un sol volant. L'única possibilitat d'avançar cap a la riquesa i la diversitat de la societat catalana és que el català sigui la llengua vehicular. Compartir volant amb el castellà menaria a una societat culturalment empobrida en la qual cada cop més estudiants sortirien del sistema educatiu essent castellanoparlants monolingües funcionals. El castellà hi ha de ser present, tal com hi és fins ara, exercint de copilot, d'escorta o de seguici, segons les circumstàncies dels passatgers de cada aula. Però no és tolerable que el castellà sigui el conductor del vehicle de l'educació catalana. Ningú no pot dir sense exercir de cínic que l'actual sistema educatiu genera catalanoparlants monolingües funcionals. La resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba amb un clar continuarà. Si la continuació és que qualsevol ciutadà que ho sol·liciti pot fer que el vehicle educatiu català es condueixi en castellà serem al cap del carrer. Ara han estat tres famílies. Demà, un parell més, i anar fent. Mentrestant, aquest curs uns cent vint-i-cinc mil xiquets valencians que sol·licitaven estudiar en català no ho han pogut fer i cap tribunal no els empara. És tan flagrant la desproporció amb què la justícia espanyola tracta els afers aliens al seu model cultural monolingüe que finalment l'única solució serà estripar les cartes i encetar una altra baralla.

Llegeixo amb veritable delectança un llibre deliciós: Paseos con mi madre de Javier Pérez Andújar. L'autor, nascut a Sant Adrià del Besòs l'any 1965, reivindica el seu dret a dir que és fill de San Adrián. Res a dir. Però també es mostra impenetrable a la llengua catalana i fa un exercici de memòria preciós que, tanmateix, perllonga la idea èpica del cinturó roig amb immigrants castellanoparlants explotats pels burgesos catalanoparlants. Aquest tòpic contrasta amb l'alt funcionariat que representen els magistrats del TSJC. Perquè aquesta resolució que ara a Madrid valoren com una victòria (pírrica) del nacionalisme català està escrita íntegrament en castellà, llevat del vot particular de la magistrada Núria Cleries, i parla en tot moment d'una institució que no ha existit mai, la Generalidad, que és com parlar de la Liga de Balompié Profesional. Dels vint-i-dos magistrats que signen la resolució l'únic nom escrit en català és el de l'esmentada magistrada. També hi ha tres casos de noms idèntics en les dues llengües: Pilar (2 cops) i Manuel. Parlo de noms, no pas de cognoms ni d'orígens, sinó del nom de pila que tots els que hem volgut fer l’esforç hem pogut catalanitzar-nos lliurement al registre. La resta de magistrats que signen la resolució criticada a Madrid per nacionalista catalana es diuen Alberto, Ana, Dimitry, Eduardo, Emilio (2), Francisco, Javier, Joaquín (2), José Manuel, Juan Fernando, Luis Fernando, María Fernanda, María Jesús Emilia, María José, María Luisa i Ramón. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 12 de març de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir