dijous, 29 de març de 2012

Saltar-se la publicitat

Hi ha un munt de professionals de la comunicació que cada nit tenen malsons protagonitzats per estols de ratolins de tota mena, amb cua de cable i també escuats per culpa de Harald Bluetooth. Són gent que dissenya campanyes publicitàries de tota mena. Des de fa anys utilitza armes de persuassió massiva d’índole molt diversa, però ara observa amb desesperació que algunes fan llufa. Són els efectes col·laterals d’una transició imposada per l’era digital. Una transició internacional, perquè afecta totes les nacions, i també internocional, perquè actua sobre la mateixa noció de publicitat. Als diaris de paper i emissores de tele la publicitat és una part del paisatge que contemplem els transeünts (lectors i espectadors) que decidim recórrer aquell trajecte. Als diaris digitals i televisions a la carta la publicitat és una incidència que els transeünts (espectadors tots) que recorrem el trajecte provem d’esquivar. Segons com, un anunci a la xarxa pot ser un accident que de vegades provoca l’efecte tafaner, però gairebé sempre és una nosa insofrible. La fidelitat és un valor a la baixa en l’àmbit comunicatiu des que el comandament a distància va introduir el concepte de zàping i esdevingué un nou bàcul de poder. Avui, el pom de totes les portes de sortida és a un sol clic i els ratolins voraços dels malsons de publicitari se’n fan tips, de clicar. Per això la majoria d’espots que encapçalen els videos penjats a la xarxa porten un compte enrere que ens informa del peatge que haurem d’abonar en segons d’espera (emesos pel Banc del Temps) abans d’accedir al contingut que ens interessa. En alguns casos, et pretenen fer empassar un espot sencer, amb el seu plantejament, marca i desenllaç. Aleshores, mentre passa l’anunci obres una altra finestra per tapar-lo i llestos. Potser per això, alguns t’ofereixen la possibilitat de saltar-te’n el final amb un sol clic. Aleshores sí que t’hi esperes, no més de quatre o cinc segons, per clicar el botó d’anar al contingut sense preocupar-te ni del desenllaç ni de la marca de l’anunciant, per més que intentin encabir tota la informació rellevant en aquells quatre primers segons.

Una altra nosa insofrible, aquesta sonora, són les falques publicitàries de Spotify, en un to tan discordant que podries estar escoltant Sabina i encara t’ho semblaria. Primer intentes silenciar-les del tot o abaixar el volum, però aleshores t’adones que el sistema ho detecta i que quan tornes a apujar el volum l’anunci és encara allà on l’havies deixat. Fins que descobreixes el truc: connectar els auriculars cada cop que surt un anunci o tenir-los sempre connectats i treure-te’ls de l’orella quan apareix la veu escardalenca que et vol vendre matrícules universitàries. És un drama. Cada cop és més difícil colar un anunci. També a les Apps. Vaig començar a jugar a Angry Words (Apalabrados) el 10 de març, en un tren, i en dinou dies he fet 183 partides en quatre llengües (les poques que he fet en italià les he perdudes totes). Si tenim en compte que en una partida pots arribar a fer entre deu i quinze tirades, segons si gastes més o menys lletres, això vol dir que he fet més de mil tirades. Naturalment, jugo amb la versió que insereix una pantalla de publicitat després de cada jugada. Doncs bé, després de més de mil pantalles d’aquestes ni que m’hi jugués el coll no sabria dir de què carai és la publicitat. Mil impactes reiterats en les meves retines i re de re. Re. Em limito a saltar-me-la amb el dit. En els mitjans digitals o la publicitat s’integra en els continguts o es desintegrarà. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 29 de març de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir