"To fill or not to fill"

Aquest cap de setmana els addictes nord-americans dels mots encreuats s'han tornat a trobar al Brooklyn Marriott, en un dels campionats periòdics que dirigeix Will Shortz, el factòtum del crucigramisme als Estats Units. Shortz és l'editor de la secció de mots encreuats del New York Times, i quan dic editor vull dir que no es dedica a fer-ne un cada dia, com fem aquí a La Vanguardia un servidor en català i el company Fortuny en castellà, sinó que encarrega graelles a un estol de crucigramistes, els en discuteix la qualitat i després tria quina edita cada dia. De tant en tant el senyor Shortz també en signa algun, però és més editor que no pas creador, posseeix la biblioteca més important del món sobre joc verbal en totes les llengües i organitza campionats, com si fos el Bernie Ecclestone del crucigramisme. En aquests últims anys, una de les grans atraccions d'aquestes conteses és la presència d'un robot que competeix contra els humans, tot i que fora de concurs. Es tracta de Dr Fill (doctor Emplena, en podríem dir), un programa de resolució de mots encreuats creat per Matt Ginsberg. Ginsberg va començar fent recerca sobre intel·ligència artificial i ara és un dels crucigramistes més habituals del New York Times, a les ordres de Shortz. L'esperit juganer de Ginsberg ja el va portar a crear l'any 1998 en GIB, el primer programa de bridge capaç de derrotar jugadors humans de primer nivell. Feia només uns mesos, l'any 1997, que l'ordinador Deep Blue havia batut el campió mundial d'escacs Garry Kasparov. Aquell va ser el tret de sortida. Els robots vencedors van florir ràpidament en jocs com el pòquer o el bridge, però les subtileses del llenguatge verbal se'ls resistien. L'any 1999 Michael Littman ho va intentar amb un grup de treball de la Universitat de Duke. El robot resultant, anomenat Proverb, va quedar en la posició 147 sobre 255 participants. Un lloc digne, però que ens permetia mantenir la il·lusió que en això els humans seríem invencibles. Esclar que l'any 1999 no existia Wikipedia i els núvols eren només un concepte meteorològic, aliè a la lexicografia. 

A les beceroles de l'era digital el Dr Fill de Ginsberg ja és un adversari temible. Ara per ara la base de dades del seu diccionari compta amb 10 milions de termes, extrets d'aquí d'allà en un procés d'acumulació creixent, i això el fa capaç de resoldre la majoria de graelles de mots encreuats del mercat en mig minut, quan la mitjana del megacampió Dan Feyer és de dos minuts per graella. Ara bé, encara se li entravessen algunes definicions enginyoses. Per exemple, en una de les darreres proves es va encallar en “Apollo 11 and 12 (180 degrees)”. La resposta era una sèrie de lletres aparentment incomprensible: SNOISSIWNOOW. Però amb una rotació de 180 graus (provin de girar el diari o l'iPad ara mateix i ho comprovaran), aquestes lletres formen MOON MISSIONS (les missions lunars de les càpsules Apol·lo XI i XII). Ginsberg admet que el seu robot no sap què fa, però ho fa. La veritat és que, en plena febrada de l'aplicació per mòbil Angry Words (popularment conegut com Apalabrados), sembla una mera qüestió de temps que els robots resolguin els mots encreuats amb més eficàcia que els humans. No sé quant de temps falta perquè un robot sigui capaç de resoldre el crucigrama enfollit que el meu veí Fortuny ens clava cada 28 de desembre, però seria d'innocents creure que els robots no ens venceran. La qual cosa ens menarà, sense cap mena de dubte, a inventar una altra modalitat d'enigmes que encara no sàpiguen resoldre. Ja t'ho trobaràs, Mr. Fill. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 20 de març de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma