Un taxista a la via Yuri Gagarin

Aquesta setmana vaig tornar a Bolonya, gairebé 20 anys després de la primera vegada. La ciutat em va tornar a captivar: el sol lluïa amb ganes i feia la rateta sota les porxades dels carrers, la gent anava amunt i avall atrafegada, les llibreries estaven plenes, les mortadel·les s’oferien sensuals als aparadors de les botigues de queviures. Era el primer cop que tornava a Itàlia d’ençà que Berlusconi va haver de dimitir i, de sobte, em va semblar que una cosa anava amb l’altra. Bolonya la roja, ciutat de tradició comunista, amb un passat terrible d’atemptats feixistes, exultava de nou.

Els meus amfitrions, que m’havien convidat a la universitat, em van rebaixar l’eufòria: aquests dies se celebrava la Fira anual del Llibre Infantil i Juvenil, que és la més important del sector, i per això hi havia tanta gent i els hotels i restaurants estaven plens. Tot i això, la recessió per culpa de la política de Berlusconi també ha arribat amb força a Bolonya.

Anàvem amb taxi cap al centre de la ciutat. El taxista parlava pel mòbil i conduïa amb una sola mà. Vaig fixar-me en el nom d’un carrer i, enjogassat, vaig pronunciar-lo en veu alta: «Via Yuri Gagarin». Els amfitrions em van fer saber que les fantasies comunistes es trobaven per tot el mapa: també hi ha una Via Stalingrado! Fa cantonada amb el carrer Aldo Moro i a prop hi ha un Burger King. El taxista ens devia sentir perquè, sense deixar el telefonino, va etzibar-nos: «Sí, sí, els comunistes! Només bones paraules. Jo sóc de Nàpols i allà com a mínim tenim la camorra, que es cuida de tot».

A Bolonya hi viuen prop de 400.000 persones. Una quarta part són estudiants. No és casualitat que d’allà sorgís la reforma universitària tan discutida, coneguda com el Pla Bolonya, un detall que els meus amfitrions van comentar amb disgust. Els estudiants, precisament, són els que donen més energia a la ciutat. «Aquests mesos han sigut molt actius fent costat a les protestes indignades», em van explicar, «tot i que aquí també tenim els perroflauta. En italià es diuen punkabestia. Un punki amb una bèstia».

Una tarda vaig passejar pel barri universitari, a la recerca de pintades reivindicatives. En vaig trobar unes quantes. «La llei és il·legítima», feia una. En italià les proclames sonen més vehements, més de pel·lícula neorealista. «Il lusso è una provocazione!» El luxe és una provocació. Vampirs (escrit a la porta d’un banc). El capitalisme és un forat negre. Casa, estudis, dignitat. Lluitar per la pau és com copular per la virginitat...

Jordi Puntí, Él Periódico, 26 de març del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma