Vísceres il·lustres

El fill del president Tarradellas va desgranar el periple del cor de Macià a La tribu de Catalunya Ràdio: com el van extreure de l’honorable cadàver i el van dipositar en una urna; com el 1939 la seva mare se’l va endur a França i com el van enterrar en un bosc durant la II Guerra Mundial; com després el van ingressar (si se'n pot dir així) en un banc de Tours; com l’urna es devia tombar i el cofre del banc va aparèixer tot enllardufat del formol que mantenia la víscera amb el bon aspecte, sempre moderat, que pot tenir un cor que no batega; com llavors el van guardar a casa en una galleda de plàstic (em disculparan, imaginar-me el cor de Macià dins d’una galleda m’excita una mica); com anys després, ja a la Catalunya espanyola, Tarradellas va donar el cor a la família Macià, que el van enterrar amb el cos corresponent (no se sap si encaixat o a un cantó).

Davant d’una història tan sensacional, la conductora de La tribu i columnista sabatina d’aquest diari, Tatiana Sisquella, insistia en si el cor es podia veure. Va preguntar si les parets de l’urna eren tanslúcides, demostrant un gran sentit de l’espectacle, i va deduir que la raó clau que li extreguessin el cor després de mort (mai abans) devia ser per exhibir-lo. Tarradellas ho va negar dient que els cors no s’exhibeixen si no és en un hospital o una escola mèdica.

Com s’equivoca, aquest bon home. A l’edat de set anys, durant la consagració de l’església de Sant Antoni Maria Claret de Vic, els meus cosins i jo ens vam entretenir d’allò més admirant minuciosament el cervell del sant exposat en un reliquiari, en una mena de lliçó de neurociència pràctica. També a l’església de Sant Pere de Reus s’hi guarda el cor de Fortuny. Veure el cervell o el cor d’un gran home separat del cos té un atractiu ben comprensible. Ara mateix se m’acudeixen uns quants noms.

Enric Gomà, Ara, dimecres 21 de març del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma