dissabte, 31 de març de 2012

Ziggy Stardust en fa 40

Passen els anys i cada vegada estic més convençut que la gran estrella de la història del rock és David Bowie. O com a mínim qui ho porta més bé als 65 anys. La majoria de les seves cançons no envelleixen i mantenen intacte l’esperit innovador. Vegem, si no, quines són les alternatives. ¿Mick Jagger? Ja no té edat per saltar per l’escenari amb leotards fluorescents. ¿Paul McCartney? S’ha convertit en un simpàtic professional, però les seves noves cançons…, no sé què prefereixo: que s’assemblin a les antigues o que no s’hi assemblin. ¿Lou Reed? ¡Grmmf, brrrr, què mires! És cert, podríem recordar altres noms que saben envellir amb una certa dignitat musical  –Marianne Faithfull, Bob Dylan, Iggy Pop, Patti Smith, Bryan Ferry– , però és com si tots ells compartissin alguna qualitat del duc blanc, ja sigui la discreció, el carisma o el glamur.

Aquesta setmana Bowie va tornar a demostrar el seu perfil reservat. A Londres es va descobrir una placa que commemora els 40 anys del seu extraordinari disc The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from Mars, però el músic no va participar en l’esdeveniment. La placa s’ha posat al carrer que apareix a la portada del disc, on el Bowie de l’any 1972, amb vestit blau, guitarra i botes de plataforma, surt sota la llum d’un fanal molt clàssic. Hauria estat fàcil per a ell fer acte de presència, barrejar-se amb un munt de fans, però va preferir la moderació, l’agraïment distant.

A la festa de Londres, el músic Gary Kemp va parlar de l’impacte del disc quan es va publicar, i es va referir a Ziggy com un dels grans personatges de ficció de Londres, al costat de Dorian Grey o Alex, l’antiheroi de La taronja mecànica. La idea és tot un encert. Ziggy Stardust va néixer com un àlbum conceptual, una narració onírica en 11 cançons que va fer donar un tomb radical a la música pop dels 70. Igual que amb les grans novel·les, cada generació en renova el sentit. En el món de Ziggy Stardust, com en el nostre, sempre faltaran cinc anys perquè tot s’acabi.

Jordi Puntí, El Periódico, 31 de març del 2012.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir