Angelicals i prussianes

Ahir, a la Contra, Doris Grinspun feia un encès elogi de la seva professió d'infermera. En retratar-la, retratava el tarannà del sector femení d'un col·lectiu clau de la nostra societat i es retratava. Grinspun té 59 anys i el seu llenguatge reflecteix un context generacional. Lluitadora infatigable per la dignificació de la professió, contraposava en tot moment les infermeres i els metges. Certament, els infermers són minoria, però les metges ja no. Quan l'any 1982 vaig començar a estudiar Medicina a primer (el curs més avançat que faria) ja érem més noies que no pas nois i avui només cal visitar els hospitals per constatar que abunden les doctores. La convenció, doncs, interferia el discurs tot allunyant-lo de la realitat que afirmava retratar. Després, quan Amela li demanava com és que la infermera protagonitza tantes fantasies eròtiques masculines, Grinspun saltava com una lleona: “combato aquest ús degradant” i etcètera, en una altra prova de convencionalisme, en teoria contrari a l'anterior. Per justificar la seva vehemència antieròtica ens regalava una definició sensacional: “sóc així: vaig ser sionista i feminista” (noteu l'ús estratègic dels temps verbals). El discurs de Grinspun sobre la infermeria és apassionat i molt respectable, però transita en tot moment per una via fèrria molt més freqüent del que sembla: un rail judeocristià i l'altre laïcista acèrrim ("no tinc temps de creure, em dedico a actuar"). Un cóctel que es va començar a agitar l'any 1968 i que encara es consumeix. 

Per fortuna, no totes les professionals tiren per aquí. Durant deu anys vaig conviure quotidianament amb infermeres i després fins i tot he tingut l'honor inesperat d'apadrinar-ne un parell de promocions universitàries. He topat amb dues tipologies complementàries: la infermera angelical i la prussiana. La primera llueix un dolç  somriure, camina sense fer soroll, gairebé levitant, i és capaç de canviar el llençol inferior sense fer-te fora del llit. La segona és més salada, pot entrar a les habitacions a les tres de la matinada cantant i ballant acompanyada per una quartet de vent i marcar-se una sessió de clàping salvatge al ritme de la trompeteria. Més d'una infermera prussiana va salvar així la vida de mon fill en alguna nit atziaga. Amb gairebé totes vam parlar de coses que la senyora Grinspun consideraria fantasies  degradants. Hi ha pocs col·lectius tan desinhibits com el sanitari a l'hora de parlar de sexe. Potser si li expliquessin alguna fantasia protagonitzada per un estol de fisioterapeutes ben musculats no ho considera tan degradant.

Màrius Serra. Rum-rum a La Vanguardia del dimarts, 3 d'abril de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma