Banderot?

 El mot mutant d’avui no té res a veure amb l’estanquera gegantina que presideix la madrilenya plaça de Colón. Me’l vaig sentir dir a Cubelles la setmana passada, quan hi vaig anar amb el programa “Divendres” a la recerca de paraules en ruta. Pels cubellencs, un banderot és algú que sempre tomba pertot. He de reconèixer que hi encaixo. El terme no el recullen els diccionaris generals, però l’Alcover-Moll el situa a l’àrea d’influència del Camp de Tarragona i en diu: “Persona ociosa que va d’una banda a l’altra xerrant inútilment”. Una definició prou descriptiva que posaria al meu escut d’armes si fos possible esborrar-ne l’adjectiu i l’adverbi. El vers de Guimerà que la il·lustra, però, contradiu qualsevol lectura positiva: “Ja no viuries banderot y mal feyner”. Quan a Cubelles et diuen que ets un banderot ho fan en un to que l’acosta a bandarrot, entès com a derivat de bandarra (brètol, prostitut), però el cert és que deriva de bandera. Banderins, banderons i banderetes es mouen molt segons com bufa el vent, de manera que no paren mai quiets i aquesta és l’analogia que donà peu al terme. Pronunciat en un to de retret, més aviat sembla que et clavin un d’aquells bastons amb punta de ferro que van guarnits amb banderetes de paper de gust dubtós. És a dir, una banderilla.

Màrius Serra .El Punt-Avui. Motacions al suplement Cultura del 19 d'abril de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma