A Cal Fuster hi ha novetat

 Paul Fuster ha tornat. Amb les seves guitarres úniques, l’aire de músic de carrer i les cançons que acaronen amb suavitat fins que d’entre els plomalls apareix un fibló. La novetat de cal Fuster, per dir-ho a la manera foixiana musicada temps enrere pels Dijous Paella, es diu Repte, deu cançons magnífiques que demanen a crits escoltar-les en mode repeat, com en un bucle. El seu repte es fonamenta en el canvi de llengua, perquè Fuster (nascut a Minnesota i crescut novaiorquès) aboca en la llengua dels pares (fills de Cardona) la seva creativitat. El resultat és un disc meravellós de cadència hipnòtica i troballes perdurables, com aquesta figura impagable de “La Santa Collons” que tanca el treball. Fuster explica que els tempteigs musicals amb la seva llengua materna han estat fonètics, i que ha buscat ajut per poder transcriure les lletres en un català ortogràficament viable. Aquest camí és el que molts catalanoparlants més grans que ell hem viscut sense moure’ns del país. La descoberta que el coixí sonor de l’entorn familiar és, també, una llengua de cultura va molt més enllà de les consignes i els interessos embastardits dels que fan servir la llengua d’arma llencívola (i com que la llencen, tampoc no els preocupa fixar-s’hi gaire). El camí que Paul Fuster comparteix amb molts catalans equival a l’aventura més colossal que ha viscut mai la humanitat: la cultura. Un camí de descoberta, de coneixement amplificat que s’ateny gràcies al motor de la curiositat i al bandejament dels prejudicis. El camí de Paul Fuster comença a milers de quilòmetres d’aquí, però és el mateix que va recórrer Quimi Portet des de Vic quan va decidir començar la seva carrera en solitari en la llengua dels seus avis. Per això un novaiorquès com Fuster, amb tots els ets i els uts, pot fer ara un disc tan sòlid com aquest, en el qual canta “Sóc fill de la meva mare” o “Guapa poca-solta” perquè li surt dels sants collons.

La novetat més destacada de la temporada la protagonitzen Els Amics de les Arts, que prenen el relleu dels Manel en un cas evident d’alternança que no hauria de deixar desateses altres propostes igualment potents. A aquestes alçades de la pel·lícula no és cap novetat dir que Espècies per catalogar d’Els Amics mostra una evolució musical evident i eixampla el seu camp de registres. Però potser cal repetir-ho, perquè vivim un moment d’especial connexió entre unes propostes que han sabut crear-se un públic i això sempre resulta miraculós. En plena era digital, l’univers referencial de grups com els dos esmentats o d’altres (Antònia Font, Mishima) es podria establir mitjançant el mètode del núvol de paraules. En el cas dels Amics els referents són molts noms propis. De fet, podríem crear una veritable Artipèdia paral·lela en la qual destacarien entrades com Jean-Luc Godard, Liberty Valance, Liverpool, Reykjavik, Paul Auster, Kurosawa o Lou Reed. Les Espècies per catalogar han injectat una pluja de nous referents a l’Artipèdia. Només amb els que surten als títols de les cançons la nòmina ja s’incrementa de manera notable: Jacques Cousteau, Bruce Willis, Louisiana, Giovanni Arnolfini... La primera cançó del disc, “L’affaire Sofia”, marca el camí. D’una manera deliberada connecta amb El món de Sofia, aquella exitosa novel·la del noruec Jostein Gaarder de finals dels noranta, i afegeix a l’Artipèdia un munt de filòsofs grecs (Parmènides, Sòcrates, Aristòtil, Plató), catalans (Llull, Sibiuda, Pujols) i altres de rimables (Hume i Schopenhauer, a qui mai no tornarem a mirar amb els mateixos ulls després de veure’l en sintonia amb un after-hours). L’únic referent cabdal del llibre que no surt ben referenciat és el pub de la cançó que tanca el disc amb nota altíssima: “Tots els homes d’Escòcia”. Després de fer les pesquisses pertinents, he sabut que és a Edimburg i es diu “The Royal Oak”. No m’estranyaria gens trobar-hi un dia Paul Fuster cantant “La Santa Collons”, a qui tampoc no em costa gaire imaginar, de petita a Louisiana, confonent bona nit i pantalons.

Màrius Serra. Enderrock. Secció Destrio. Abril de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma