dimarts, 24 d’abril de 2012

Doctor Mata, Ministra Mato

Quan van nomenar Ana Mato ministra de Sanitat (Serveis Socials i Igualtat) de seguida vaig pensar en el doctor Mata. El reusenc Pere Mata i Fontanet, conegut dos segles després del seu naixement per un institut homònim especialitzat en malalties mentals, va ser metge, però també polític i lletraferit. A mitjan segle XIX Mata va ser immortalitzat per uns versos satírics del seu veí Bretón de los Herreros, un escriptor que arribaria a dirigir la Biblioteca Nacional. Bretón menava una agitada vida nocturna que destarotava el seu veí, fins al punt que sovint els amics de la gresca s'equivocaven de porta a altes hores de la matinada i despertaven el doctor. Mata, enfurismat, va penjar un rètol a la seva porta que jugava amb el cognom del seu veí: “No vive en esta mansión/ ningún poeta bretón”. La idea era dissuadir els noctàmbuls, però va aconseguir una resposta jocunda que ja ha travessat dos tombants de segle per arribar fins a aquest rum-rum. Bretón va escampar un pasquí deliciós per tot el barri madrileny on vivien amb uns versets deliciosos. Deien: “Vive en esta vecindad,/ cierto médico poeta,/ que al final de la receta/ firma Mata y es verdad”. Sensacional. 
  
Divendres la ministra Mato va trepitjar les arenes movedisses del copagament sanitari, i ho va fer d'una manera tan indefinida que l'endemà dissabte les mesures anunciades no van sortir publicades al BOE, com pertocava. Potser els redactors van quedar esgotats amb  les retallades d'Educació i la reforma de RTVE, però també podria passar que amb les sanitàries no sabessin ni com posar-s'hi. Les mesures per garantir la sostenibilitat del sistema inclouen, entre d'altres aspectes costosos de gestionar, una modificació de la Llei d'Estrangeria per evitar l'anomenat turisme sanitari. Aquesta incertesa fa que els versos de Bretón es puguin aplicar a la situació actual. Una versió possible fóra: “Ministra de Sanidad / al final de estas medidas/ que nos complican las vidas / pone Mato y es verdad”. És clar que el doctor Mata era anatomopatòleg i, per tant, no visitava. Això va fer que l'any 1962 el catedràtic Sánchez Lucas, anatomopatòleg com Mata, divulgués una contrarèplica a les seves classes de la Facultat de Medicina de Barcelona, potser per restaurar l'honor poètic del doctor reusenc. Fa així: “Este médico poeta/ a quien tanto se maltrata/ ni visita ni receta/ y por lo tanto no/ Mata”. Mato tampoc recepta. És sociòloga i llicenciada en Ciències Polítiques. ¿Qui restaurarà el seu honor poètic? El conseller Boi Ruiz, potser? Estarem al cas dels Mocs (sic) Florals. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 24 d'abril de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir