En il·legítima defensa

E]l diari noruec Dagbladet ha recollit les declaracions de l'advocat d'Anders Behring Breivik sobre l'estratègia de defensa que pensa seguir l'assassí de 77 persones a Oslo i a l'illa d'Utoya en la sagnant jornada del 22 de juliol de 2011. El lletrat, Geir Lippestad, es mostra escèptic sobre la idoneïtat d'aital defensa jurídica però es declara obligat a presentar els arguments del seu client. L'assassí confés invocarà la legítima defensa. Segons el seu malaltís punt de vista, les víctimes eren traïdors a la cultura europea i formaven part d'un complot favorable a la immigració que, al capdavall, pretendria islamitzar Noruega. La seva matança, doncs, seria una acció de guerra destinada a salvar la cultura europea. El seu mateix advocat, en un gest poc habitual en la retòrica jurídica, admet que al·legar “legítima defensa” en aquest cas no té cap possibilitat d'èxit. Per més diverses que siguin les nostres postures davant els efectes de la immigració de matriu islàmica als països europeus, serà molt difícil que trobem ningú que combregui amb l'argumentari que va fer decidir Breivik a carregar-se desenes de ciutadans noruecs indefensos que, instants abans de rebre el bany de plom, no podien ni sospitar que tenien un enemic tan bestial. Convinguem, doncs, que la gran majoria (si no la totalitat) de lectors d'aquesta columna considera del tot inacceptable la idea que Breivik actués en legítima defensa, igual com ho fa el seu advocat. 

De fet, aquesta actitud tan malaltissa ha generat un debat entre els experts en psiquiatria sobre la salut mental de l’assassí. Dimarts se'n van conèixer les conclusions, la principal de les quals assegura que Breivik no patia cap psicosi quan va perpetrar els assassinats. L'acusat ha celebrat aquesta afirmació  del seu presumpte seny i d'aquí ha sortit l'extemporània invocació a la legítima defensa. La seva és una actitud extrema i, afortunadament, no compartida per cap grup organitzat d'una certa entitat. Però respon a la lògica més perversa de la violència ideològica. Abans d'exercir-la el violent es carrega de raons com qui carrega les armes amb munició. Molts dels conflictes bèl·lics que han sacsejat la humanitat després de l'Holocaust tenen aquest component preventiu que en boca de Breivik ens sona tan obscé. Tant si, com ell, són considerats terroristes com si llueixen la honorabilitat dels exèrcits regulars. L'únic que els diferencia és el sedàs retòric institucional de les cancelleries. En aquest cas, la “legítima defensa” de Breivik es pot transmutar en “interès nacional”, per exemple. I tan frescos. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts, 17 d'abril de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma