dissabte, 7 d’abril de 2012

Els jocs de l’edat

D’aquí un parell de setmanes arribarà als cines l’adaptació d’Els jocs de la fam, primera novel·la de la trilogia que ha cobert d’or a l’escriptora Suzanne Collins. Quan la pel·lícula es va estrenar als Estats Units, les cròniques van parlar de centenars d’adolescents fent cua davant dels cines, nit i dia, per entrar a la primera projecció, però aquests aplecs d’hormones juvenils ja no són cap novetat: després dels fenòmens Harry Potter i Crepuscle, Hollywood té clar que el negoci és adaptar aquelles sagues literàries d’èxit conegudes com a «literatura per a joves adults».

Cada vegada més, les estratègies comercials d’editors, agents i llibreters han parcel·lat el territori de la ficció per trobar el lector ideal, altrament dit client. Pel camí, la literatura s’ha reduït a un simple objecte de consum i així, igual que hi ha iogurts ensucrats, desnatats o amb trossets de fruites, cada vegada hi ha més gèneres i subgèneres –etiquetes que sobretot van bé per al màrqueting.

A primera vista no és pas dolent que la ficció es diversifiqui, fins i tot pot ser útil per al lector ocasional. El problema és que a la llarga s’han creat algunes aberracions. Una, per exemple, és que de sobte la literatura tal com s’entenia sempre, la que cuida l’estil i busca una veu pròpia, s’ha convertit en un gènere residual. Ara ja no és literatura i prou, ara és «ficció literària». Si Joyce, Mann o Nabokov publiquessin avui, serien considerats autors «literaris», dit sigui amb cometes insidioses.

L’altra aberració és això d’inventar-se un gènere per a joves adults. Abans els joves amb ganes de llegir ja s’espavilaven sols. Descobrien novel·les sense edat, clàssics, novel·les prohibides, d’aventures: Stevenson, Verne, Bradbury, Wyndham, Ende, Carbó, el qui vulgueu. Ara la narrativa per a joves adults és un destil·lat d’aquells grans noms: els mateixos herois i arguments, però sovint despullats de l’estil, sense risc, no fos que el jove adult es distragués de la història. Potser caldria canviar la terminologia i anomenar-los «adolescents eterns».

Jordi Puntí, El Periódico, 7 d’abril del 2012.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir