Galejar?

 Una de les tradicions catalanes més sorolloses és la dels trabucaires, que són aquells senyors amb fila de bandoler que ens desperten a trets. Els trabucaires branden trabucs, esclar, però no trabuquen. El verb trabucar té el seu què. Pots vessar-la perquè has trabucat una tassa (i la vesses) o bé perquè trabuques les paraules i en dius alguna d’inconvenient. El DIEC fins i tot recull exemples d’usos figurats molt transcendents: “La Revolució Francesa va trabucar els valors de la societat”. I els trabucs? Doncs també provenen d’aquí, tot i que cal tirar enrere per trobar trabucs no explosius que mostrin un sentit més transparent: “Giny antic de guerra que servia per a tirar pedres grosses”. A Centelles, però, passa una cosa molt curiosa. Per la festa del pi sonen els trabucs sense que hi hagi trabucaires. La resposta a aital misteri és verbal. En aquesta vila osonenca, amb fama de ser terra de bruixes, dels trabucaires en diuen galejadors. I què fan, els galejadors? Doncs galegen, és a dir, celebren la festa. El DIEC només recull dues accepcions d’aquest verb festejador, i es limita a assenyalar l’ostentació i la gala, però el DGLC recull la tercera que és ben viva a Centelles: “Celebrar una festa amb gran soroll, especialment amb salves d'escopeteria”. 

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement de Cultura del divendres 30 de març 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma