Intrigues del Pulitzer

El món literari dels Estats Units està trasbalsat —és un dir— perquè aquest any el premi Pulitzer de ficció ha quedat desert. La cosa funciona així: primer un jurat especial nomena tres finalistes per a cada disciplina i després el comitè del Pulitzer, una vintena de persones del món de la premsa, tria els guanyadors de drama, periodisme, assaig, etcètera. Tot i que no és el primer cop que passa, feia 35 anys que el comitè no deixava la ficció sense premi, i per això han rebut crítiques per totes bandes. A més, els tres finalistes oferien garanties: El rey pálido, David Foster Wallace; Train dreams, de Denis Johnson, y Swamplandia!, de Karen Russell.

Sempre és un llàstima que un premi honorífic es quedi sense atorgar, i més si té el prestigi i el valor comercial del Pulitzer, per això aquests dies algunes llibreries independents han nomenat els seus guanyadors alternatius. Les llistes són eclèctiques i sobretot serveixen per enviar un missatge al jurat: s’ha de ser molt esnob o molt perepunyetes perquè entre tots els llibres de ficció del 2011 no n’hi hagi cap que us faci el pes. Com a rerefons, a més, se subratlla l’arbitrarietat dels límits del calendari. En casos així, ¿no podrien aprofitar-ho per destacar una obra que l’any passat es va quedar sense premi, i qui diu l’any passat, diu de fa 20 o 30 anys? La qualitat literària no va per anyades ni depèn del clima, com els vins, i autors com Delillo o Doctorow encara no l’han guanyat.

Si aquestes intrigues m’interessen, és perquè amb el temps m’he adonat que el Pulitzer de ficció sol encertar-la. Així, entre els títols que els últims anys m’han agradat més hi ha El temps és un cabró, de Jennifer Egan (se’l va endur el 2011); Middlesex, de Jeffrey Eugenides (el 2003); The adventures of Kavalier & Clay, de Michael Chabon (el 2001), o The brief wondrous life of Oscar Wao, de Junot Díaz (el 2008). Tots ells, ja que hi som, us esperen a les llibreries per Sant Jordi. No tot han de ser novetats estrictes.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 d’abril del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma