La narrativa estàtica

Quan el Prestige agonitzava a la costa corunyesa i l'actual president espanyol, llavors  ministre, parlava de filets de plastilina, vaig sentir en un noticiari: “En aquests moments, l'autoritat portuària corunyesa ha decidit remolcar el Prestige lluny del port en un esforç titànic per evitar-ne el naufragi”. Un esforç titànic per evitar un naufragi? Ara fa cent anys justos que un iceberg inoportú va reunir en l'imaginari universal les paraules titànic i naufragi. Per als antics grecs, els titans eren els sis fills mascles d'Urà i Gea (Oceà, Ceos, Crios, Hiperió, Jàpet i Cronos); a la primeria del segle XX el setè va prendre la forma d'un vaixell colossal que naufragaria en la seva primera travessia. Ni aquesta monumental obvietat nàutica va aconseguir neutralitzar el clixé verbal que arrossega tants cronistes pel pedregar de qualificar qualsevol esforç de titànic. El redactor de la notícia no va ser capaç de qüestionar-se l'automatisme adjectivador (jornada dantesca, serp multicolor, esforç titànic) ni en un cas tan flagrant. Ara treballa com a  guionista d'exposicions. 

L'exposició sobre el Titànic que es pot veure al Museu Marítim de Barcelona basa bona part del seu atractiu en el relat que el visitant segueix per l'àudioguia. La idea és òbvia i eficaç: a través de les històries de diversos passatgers del transatlàntic sinistrat es pretén fer-nos reviure el viatge. Una veu ens guia per les diverses sales, atreu la nostra atenció amb precisió matemàtica cap a una fotografia o una vitrina, sempre numerades, i ens convida a mantenir un ritme de visita pausat però dinàmic. La varietat de documents i objectes és notable, el recurs per remetre a l'iceberg prou correcte i la reproducció d'alguns espais privats de primera classe molt il·lustratiu. L'experiència, doncs, es pot resumir com una barreja de Museu del Barça (pels objectes mitificables), Cosmocaixa (per l'iceberg) i Ikea (en versió luxe, pel mobiliari). La història reuneix múltiples ingredients: drames, heroïcitats, atzars, classes socials... Un cabdell de fils narratius. 

I tanmateix la narració que escoltem per l'àudioguia és estàtica i encarcarada, com si també tingués cent anys. Ens avisa en un to  èpic que ens emocionarem en comptes de fer-nos emocionar. Es fa previsible en repetir el mateix recurs de ressaltar en una foto un objecte  que, tot seguit, trobarem en una vitrina. Ens parla com si ho fes a la megafonia d'una estació. Encara bo que Google Translator ens dóna alguna alegria rebatejant, en la versió catalana, l'heroic viatger espanyol Víctor Peñasco com a Víctor Penyal. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 10 d'abril de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma