La posteritat polifacètica

La figura de Pere Calders, que enguany hauria arribat als cent anys com Tísner, Joan Sales i el Titanic, és un exemple interessant del que podríem anomenar un rebenta-fronteres. Calders va ser un notable narrador que, en tornar de l'exili mexicà, va connectar amb un ampli públic lector després que els Dagoll Dagom portessin els seus contes al teatre, amb aquella Antaviana fundacional. Les tribus que associem a la narrativa i al teatre fan anar llenguatges prou divergents. N'hi ha prou amb fer-los definir la paraula paper per adonar-se'n. Quan un novel·lista escriu teatre o un dramaturg fa novel·la ens podem témer el pitjor. Calders mai no va escriure ni una ratlla pensant en l'escena, però el seu univers de ficció no només va aguantar el trasllat a la tercera dimensió oralitzada, sinó que sembla que hi tendeix de manera natural. Dècades després, Víctor Álvaro torna a portar a escena dotze contes de Calders amb la funció Invasió subtil i altres contes que es pot veure aquests dies al combatiu Almería Teatre del barri de Gràcia. Els textos, sempre espurnejants, semblen haver estat escrits per ser dits i la solució de cantar els contes més breus, gairebé microrelats, es mostra eficaç per donar continuïtat a la funció.
 
Paral·lelament, ens arriba una nova traslació inesperada de la narrativa caldersiana. El proper 4 de maig a l'Auditori la cantant Judit Neddermann, acompanyada per set músics, interpretarà Calders en un peculiar concert que duu per títol Cançons de la veritat oculta. Un grapat de talentosos autors musicals de la discogràfica empordanesa Bankrobber han transformat els contes de Pere Calders en cançons. La nòmina de compositors és prometedora: Jaume Pla (Mazoni), Maria Rodés, Pere Agramunt (La Brigada), Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Joan Colomo, Vicky de Clascà (Bikimel), Guillem Caballero (Els Surfing Sirles), Mireia Madroñero (Miss Carrussel), Ramon Faura (Le Petit Ramon), Pau Guillamet (Guillamino) i Jordi Lanuza (Inspira). Tot sota la direcció musical de Genís Bou, i il·lustrat amb imatges inèdites de Calders cedides per la família. Serà una ocasió excel·lent per continuar comprovant com les fronteres són els espais més interessants en l'àmbit de la creació artística. Els grans noms de la Nova Cançó van musicar molts poetes. Raimon, Ovidi, Llach o Serrat cantaven Ausiàs, Estellés, Kavafis o Salvat-Papasseit. Ara que molts dels grups musicals capdavanters fan cançons molt narratives té una lògica aclaparadora que els nous cantants musiquin narradors com Calders. Qui s'animarà a fer-ho amb Trabal o Monzó?

Calders va fer parella amb el seu cunyat Tísner a l'hora de dibuixar ninots com a Kalders, i també va dedicar-se a la fotografia. Però el polifacètic era Tísner, un pseudònim definitori que serveix per desplegar les seves múltiples facetes: T de traductor, I d'il·lustrador, S de soldat, N de novel·lista i ninotaire, E d'enigmista i escenògraf, R de retratista i reporter. Alguna cosa d'aquesta pluricreativitat es devia escolar cap a l'obra de Calders que ara empeny els creadors a endinsar-s'hi fent servir altres llenguatges.

Màrius Serra. La Vanguardia. Secció Cultura. Dissabte, 14 d'abril de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma