Mones, cromos, resurreccions

Vaig pel carrer i de sobte l’aire transporta una olor dolça. M’aturo davant l’aparador de la pastisseria Brunells, al carrer Princesa, i contemplo la galeria de mones de Pasqua. Hi dominen la crema i la xocolata, els contorns de crocant i els ornaments de nata. Hi ha pastissos de totes mides, coronats sempre pels ous de xocolata negra i dues o tres plomes de colors, però allò que els fa diferents de debò són les figuretes infantils. Per llépols que siguin, allò que més agrada als nens són aquests ninots de plàstic. La xocolata i els anissos vénen després.

Em fixo en quins protagonistes estan de moda aquest any. Hi ha dues mones amb els pollets grocs de tota la vida, que esperen algun padrí nostàlgic o que va curt d’armilla. També hi reconec unes quantes figures clàssiques, com Mickey Mouse, els barrufets, Tintín i Milú... La majoria, però, són figures dels dibuixos animats actuals, herois nascuts de l’estranya imaginació dels japonesos. Com més popular és el ninot, diríeu, més cara sortirà la mona. Qui té més requesta, a jutjar per la seva omnipresència, és aquest ésser groc que respon al nom de Bob Esponja.

També hi ha molts ninots que representen els jugadors del Barça, esclar, amb Messi al capdavant. El que es reconeix millor és Puyol, per la cabellera. Veient-los, de cop recordo el desfici que sentia de petit per aquestes figures. Llavors, a mitjan anys 70, tot era més tradicional i n’hi havia poques, però em ve al cap un ninot de Superman, amb la capa, de quan s’havia estrenat la pel·lícula.

Pensant-hi bé, aquesta devoció dels nens per les figuretes és molt semblant a l’atracció que senten quan fan una col·lecció de cromos. Es tracta de posseir els teus ídols per tenir-los més a prop, ser-hi amic. Per molts arriba a convertir-se en una addicció. És la mateixa fascinació que busquen des de fa un temps diverses parròquies de Tarragona: per aconseguir que els nens en edat de catequesi vagin a missa –per fidelitzar-los, com si diguéssim–, els regalen un àlbum que té 60 cromos. Cada diumenge els donen un cromo al final de l’ofici. Els cromos representen escenes de la vida de Jesús relacionades amb l’any litúrgic. El truc està ben pensat, és astut, però perquè funcionés encara millor caldria que hi hagués també el cromo impossible, aquell que no surt mai. Podria ser el d’ahir, per exemple, el de la Resurrecció. Un cromo difícil, que t’obligués a anar molts diumenges a missa, durant anys, fins al dia que per fi Déu recompensés la teva paciència. Una veritable qüestió de fe.

Jordi Puntí, El Periódico, 9 d’abril del 2012.
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma