dissabte, 28 d’abril de 2012

A reveure, Pep!

És migdia i em truquen del diari per explicar-me el que ens temíem des de fa uns quants dies, encara que tots dissimulàvem. N’hi ha prou amb dues paraules –«Se’n va»– i de sobte s’amunteguen els records, un àlbum d’imatges, ídols i sensacions en què es barregen aquests quatre anys gloriosos de color blaugrana. Encara falta una estona per a la conferència de premsa de Pep Guardiola, però agafo un quadern i començo a apuntar el que em ve al cap, sense gaire ordre, i el que apunto és això...

Primer, la sensació de privilegi, l’agraïment. ¡Quantes vegades,davant les jugades de tiralínies, els gols estratosfèrics i la paciència amb la pilota hem sentit que estàvem contemplant un espectacle únic i irrepetible! Tot el que hem viscut al llarg d’aquestes quatre temporades, més enllà del balanç impressionant de títols i de rècords, és una revolució futbolística. Guardiola ens ha fet sentir privilegiats perquè ha estat pendent de la història del Barça, ha defensat la seva tradició de joc i al mateix temps ha mostrat el talent per innovar, per portar el seu ideari futbolístic cap a nous territoris, cap al segle XXI. La seva visió del futbol i la interpretació que n’han fet els jugadors han canviat la manera d’entendre aquest joc en general, i el caràcter del barcelonisme en particular. És molt senzill resumir-ho: Guardiola ens ha fet més feliços.

James Joyce va dir que l’art és la vida vista a través del temperament. La cita s’adapta molt bé al futbol tal com el veu Guardiola. Entre els mèrits que ens deixen ell i la seva gent hi ha el d’entendre’l com una proposta ètica i estètica. No val tot, ens diuen. Les excuses externes no porten enlloc. És preferible jugar bé i convèncer que guanyar a qualsevol preu, perquè si perds sense jugar bé, et queda cara de tonto.

Aquesta dimensió humana i artística del futbol va quedar confirmada dimarts passat després de l’últim gran episodi: l’eliminació contra el Chelsea. Es va notar en la reacció del públic, tan favorable i incondicional, però també en la intervenció del mateix Guardiola en la roda de premsa. Després d’aquell partit agònic, amb detalls de cansament mental en els jugadors, les seves paraules i actitud van tenir la clarividència d’un oracle.

Hi ha escriptors o músics que un dia trien el silenci perquè de sobte no tenen res a dir. M’agrada veure el gest de Guardiola com una cosa semblant, un bloqueig temporal. El buit que ens deixa –aquell mateix buit que ell diu que ha d’omplir novament– és el de l’espectador, el del lector, però la sort és que tots ja som una mica més savis. Ara podríem omplir aquest buit amb la por i el pessimisme, perquè en el futur ja res serà igual, però sembla més sa i intel·ligent pensar que tota aquesta alegria no ha estat en va, i que les reserves del futbol après donen per a un viatge molt més llarg. A més a més, Guardiola és obsessiu, i apassionat, i jove, i convincent, i arribarà un dia en què s’aixecarà molt d’hora, molt d’hora, al matí, i amb el dipòsit ple. Quan això passi, l’estarem esperant.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 d’abril del 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir