Simpatia pel dèbil

Espero que la col·lega Lucía Etxebarria no deixarà d'escriure columnes perquè li pirategi (en règim de manlleu transitori) el títol de la seva secció al Magazine. Dimecres passat, en plena pacificació del trànsit per les vacances de Setmana Santa, el conseller Felip Puig va visitar els estudis de Catalunya Ràdio. De l'entrevista que li va fer Marc Garriga n'ha trascendit, sobretot, una acusació. El conseller va afirmar que alguns intel·lectuals, universitaris i mitjans de comunicació senten una certa simpatia pels violents. No va dir noms però va parlar d'un excés de comprensió pels motius que comporten aquesta ràbia que trenca vidres, crema contenidors i atonyina policies. Durant la mitja hora llarga que va durar l'entrevista el finestral de l'estudi que dóna a la Diagonal va estar ocupat per quatre Mossos d'Esquadra parapetats rere una pancarta plastificada on es llegia “Mossos en lluita”. Anaven armats amb xiulets, botzines i taps reglamentaris a les orelles. Quan el conseller va baixar del cotxe oficial ja hi eren i en tornar-hi a pujar encara no se n'havien mogut. En l'entremig, quaranta minuts d'un concert de botzina que a penes es va colar per antena però que va ser apreciadíssim per les oïdes destapades dels pocs periodistes  que poblaven la redacció en una setmana de torns vacacionals. Com pertoca, una dotació de Mossos van rebre el conseller a la porta de la ràdio, es van esperar al vestíbul durant l'entrevista i, encabat, es van tornar a quadrar per acomiadar-lo a peu de cotxe oficial. Les forces estaven equilibrades. Fora, protestant, quatre Mossos en lluita. Dins, protegint, tres de servei.

Quan el conseller va sortir es va sentir algun crit de protesta rutinari, sempre amb la botzina de fons, i un dels Mossos en lluita va filmar l'escena amb un iPhone. Els seus companys de servei es van quadrar amb posat seriós i així van romandre fins que el cotxe oficial va marxar. Després, visiblement relaxats, els tres agents de servei van afluixar el gest i es van acostar a comentar la jugada amb els quatre manifestants. Mentre aquests plegaven la pancarta i es treien els taps de les orelles els cossos dels set agents practicaven la coreografia inequívoca de la companyonia. Es donaven les mans i intercanviaven somriures. Darrere dels vidres, a l'estudi especulàvem sobre què es devien dir. És lògic que els dèbils generin simpatia. La veritable dificultat és establir qui són els dèbils. Pier Paolo Pasolini va defensar donar flors als joves policies fills de la pobresa (als que situà al bàndol equivocat) atonyinats pels joves fills de papà (al bàndol de la raó) i ja saben com va acabar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 9 d'abril de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma